Etiqueta: Val d’Aran

Circumloqui

Reaccions-sobre-LAPAO-Twitter_ARAIMA20130506_0193_9El govern d’Aragó ha eliminat la darrera referència al català que hi havia en la seva legislació. Es tracta de la llei de patrimoni cultural aprovada el 1999, en la qual es reconeixien el català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó. Aquella llei, aprovada sota un govern del PP que encara no havia descobert els suposats rèdits electorals del blaverisme explícit, obria les portes a una futura normalització legal de les dues llengües. Els més optimistes fins i tot somiaven en el seu reconeixement com a llengües oficials en la reforma de l’Estatut d’Autonomia aragonès. Izquierda Unida i Chunta així ho desitjaven. Però el PSOE, quan va governar, no es va atrevir a anar tan lluny. Marcel·lí Iglesias va aprovar el 2009 una llei de llengües que reconeixia el català i l’aragonès però no els atorgava caràcter oficial.

Ni així. El retorn del PP al govern aragonès el 2011 ha estat d’una virulència anticatalana implacable, competint amb els seus socis del PAR en la persecució de qualsevol rastre de catalanitat a les comarques de la Franja. La llei de llengües socialista va ser ràpidament substituïda per una altra que inventa un circumloqui absurd per denominar el català (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental, que forma les sigles del famós lapao) i un altre també per a l’aragonès, víctima col·lateral de la persecució institucional contra el català de la Franja. També s’han desmuntat premis literaris i activitats culturals en català que impulsava el govern d’Aragó, i algunes escoles de la Franja han començat a rebre instruccions per canviar de nom l’assignatura optativa de català. Ara, a punt d’enllestir una legislatura que el PP tindrà complicat de repetir, el govern ha esborrat el darrer rastre legislatiu del català.

Mentrestant, el Parlament català aprovava dimecres la nova llei d’Aran, on es reconeix l’Aran com a realitat nacional occitana, la seva llengua com a oficial a tot Catalunya i el dret dels aranesos a decidir lliurement el seu futur. Al nacionalisme espanyol li agrada presentar la Val d’Aran com a víctima d’una Catalunya incapaç de tenir amb les seves minories el respecte que reclama per a ella mateixa, i que si els aranesos poguessin, preferirien pertànyer a Aragó. De moment, però, ja tenen reconegut per part de Catalunya el dret a fer-ho. Bon viatge als amics aranesos, si mai ho fan. I, sobretot, millor sort que nosaltres quan la seva llengua sigui rebatejada amb un rocambolesc circumloqui legal.

(Publicat a El Punt Avui el 23 de gener de 2015)

L’aranès al Constitucional

El govern que ens havia de portar l’Espanya plural ha denunciat davant del Tribunal Constitucional la llei que fa oficial l’occità i la seva variant aranesa a Catalunya perquè, segons es veu, al govern de l’Espanya plural li resulta inconcebible que en una petita vall pirinenca es declari “llengua preferent” qualsevol llengua que no sigui la que diu la Constitució. La veritat és que la declaració de “llengua preferent” que van escriure els redactors de la llei de l’aranès no és gran cosa més que un bonic adorn poètic, perquè la situació d’ús social de l’aranès a la vall el situa molt lluny d’aquesta situació preferencial. Però per si de cas, i com el franctirador que dispara contra qualsevol cosa que es mogui, el govern de l’Espanya plural no ha volgut passar per alt l’amenaça que representa la llengua pròpia d’una comunitat de poc més de deu mil veïns.

L’aranès el parlen de forma habitual un 23,4% dels aranesos segons el darrer estudi, del 2008. El que més es parla a la vall és el castellà: és la llengua habitual del 28% dels aranesos. Un 16% parlen el català. L’11,8% parla altres llengües. Els empresaris turístics adopten el castellà de seguida que un turista entra per la porta, les cartes dels restaurants i la major part de la retolació dels comerços és en aquesta llengua. Si un s’acosta a una llibreria o un quiosc de Vielha, no hi trobarà cap diari en aranès. Tampoc si engega la televisió, que com passa a Catalunya té una inqüestionable majoria de canals en castellà.

De qui, doncs, es vol defensar el govern espanyol enviant la llei de l’aranès al Constitucional? D’un 23,4% d’una població de 10.000 habitants? On és el Ministeri de Cultura, aquell que paguem entre tots perquè teòricament defensi la riquesa cultural de l’Estat? L’atac a la llei de l’aranès posa sobre la taula el ridícul complex que pateixen els guardians d’una cultura que segons la propaganda oficial té més de 300 milions de parlants.

(Publicat a El Punt el 30 de juliol de 2011)