Aquesta crisi espanyola no deixa de demostrar cada dia que passa que els sindicats s’han de reinventar i que el seu model necessita una revisió important, de la mateixa manera que passa amb altres estructures de la nostra societat. És evident que aquest govern espanyol no ha estat a l’alçada en el procés de la taula del diàleg social i ha demostrat símptomes de gestió en matèria econòmica molt preocupants, però pràcticament ha passat el mateix amb la patronal espanyola i el seu president, Díaz Ferran, que incomprensiblement encara continua en el càrrec mentre fa el joc al PP. Però aquesta tendència maquiavèl·lica del líder de la CEOE en un cicle crític com aquest, suposa un contrast amb el rol dels sindicats, que evidencien que els temps de bonança també els ha passat factura.

Les complicitats governamentals de CCOO i UGT, transformades en grans subvencions, han provocat que a l’hora de la veritat la seva força reivindicativa quedés adormida i no tingués poder de mobilització desitjat. Per això, la manifestació dels treballadors públics va ser una decepció. I aquest poder sindical també va quedant ben retratat en els darrers mesos en les seves rodes de premsa puntuals, com les d’ahir a la tarda, on cada vegada estan més desfasades en l’espai temps.

Música / Breakeven # The Script