La final de la Copa del Rei d’anit a Mestalla va ser una final que el Barça va jugar i va guanyar. Va complir els pronòstics amb el meritori futbol del cicle Guardiola, tot i les baixes importants d’Iniesta, Henry, Abidal i l’absència de Valdés a la porteria. Va ser una final plàstica, de les que necessita aquesta competició per trobar el punt d’atractiu: aficions de Barcelona i Bilbao juntes a València. Un espectacle que arriba en un dels moments més importants de la temporada i que va significar el primer dels tres títols que el Barça espera. El triplet ja és més aprop i confirma l’afany victoriós d’aquest equip guanyador. De fet, les finals conviden a lloar i destacar el guanyador, mentre que el perdedor s’ha de conformar amb el pes històric de la derrota i de quedar en segon terme. Però ahir, tot i que va perdre un equip, va guanyar una afició com la de l’Athletic. Va ser emocionant la seva resposta, el suport a l’equip i el reconeixement a la victòria blaugrana. D’aquestes aficions, amb essència britànica, no n’hi han gaires al futbol mundial, l’esport rei, la competició de masses i que necessita victòries i derrotes en aquest mercat global. Segurament, l’afició de l’Athletic no va pensar en la gran lliçó que va donar però el record visual de Mestalla és digne d’elogi i de no oblidar. Com si es tractés de només una victòria moral de l’aspiració d’un gran club.
Música / Lucha de gigantes # Nacha Pop
