Arxiu de la categoria: Política

El pitjor any de Zapatero

Era d’esperar la seva segona victòria contra Rajoy, però la gestió de la crisi econòmica, que ja va començar amb mal peu a causa de la campanya, han provocat que aquest any sigui el pitjor dels cinc que de moment ha presidit. I la previsió és que té poc marge de maniobra d’aquí al 2012 perquè el mal cicle econòmic gairebé s’allargarà tant com el seu mandat. A més, l’elecció dels ministres tampoc li ha permès superar el mal inici. Al seu favor hi juga que mentrestant té temps de “cremar” Solbes i el PP ja té prou embolics interns com per no presentar-se com a la gran alternativa.

María Teresa Fernández de la Vega. S’ha convertit en la gran salvadora de la gestió interna i en la dona que lidera la “cuina” del govern.

Pedro Solbes. S’ha acabat el seu cicle i ja té ganes de “caure” en un bon lloc després de l’etapa política. Preveldrà el seu final per no haver sabut renunciar a temps.

Miguel Ángel Moratinos. España tindrà la presidència europea el primer semestre de 2010 i és d’esperar que no sigui qui lideri aquest projecte. En aquests moments, hauria de ser un gran ministeri però el seu perfil no li aporta la vistositat necessària.

Alfredo Pérez Rubalcaba. Per la seva experiència, és un dels homes forts del govern.Treballa a l’ombra i té molt més poder del que sembla. Ha tingut el mèrit de saber adaptar-se als nous temps i fer la travessa del desert després de la caiguda de Felipe González.

Francisco Caamaño. La Justícia, que hauria de ser un dels pilars de la nostra societat, pitjor que el seu predecessor no ho pot fer. Per tant, ho té tot a favor sinó va de cacera.

Carme Chacón. La primera dona de la història d’aquest ministeri. Amb això ja està tot dit. Té moltes ganes d’escalar en l’organigrama però veure’m si una catalana i el fet de ser dona són els valors mercantilistes per convertir-se en el recanvi de ZP. De moment, està “blindada” i juga fort amb el màrqueting. Sempre podrà tornar a Catalunya.

Magdalena Álvarez. No és un bon exemple del lideratge que volia imposar Zapatero després de dos mandats d’Aznar. La quota andalusa sembla tenir set vides. Ser mal vista a Catalunya sembla que, fins i tot, et pot donar més crèdit a les “Espanyes”.

Mercedes Cabrera. Educació, que és un altre pilar d’una societat avançada, també pateix aquest mal moment i fa temps que el sistema espera el gran canvi que no arriba. A Catalunya, tot el protagonisme el té Ernest Maragall i els pleus de reforma.

Celestino Corbacho. Un altre ministre català que intenta sobresortir i no ho té fàcil a Treball i Immigració. Feia temps que esperava aquest moment però no li és fàcil a causa del cicle econòmic. De moment, el bon record encara el té com alcalde.

Miguel Sebastián. Home de confiança de Zapatero i una gran aposta per a un ministeri com el d’Indústria que no pot viure mediàticament de regalar bombetes a tots els espanyols. Comença a afrontar el gran canvi energètic però aquest panorama està en mans dels més poderosos i Espanya queda absorvida, com tants altres estats, pels grans lobbys de poder.

Elena Espinosa. Tal com està el panorama, fins i tot Medi Ambient sembla un bon ministeri per a una ministra discreta i que no vol assumir el protagonisme d’altres.

Elena Salgado. De moment, va resistint i és una de les persones de confiança de Rubalcaba. Però liderar un ministeri d’aquestes característiques requereix una persona que confiï molt més en planificar el “difícil” estat de les autonomies.

César Molina. Té les mateixes ganes de Solbes de “marxar” cap a casa i ja li ha fet saber a Zapatero. La Cultura no s’escapa de la crisi i el seu trajecte sembla que ja té un final immediat. Discret.

Bernat Sòria. Té un molt bon perfil i era una bona aposta però ara és complicat poder brillar com a ministre. Un científic a Sanitat i Consum mereix confiança per almenys trencar les dinàmiques de partit de sempre i encara cal que ens permeti pensar en l’eficiència.

Beatriz Corredor. Es troba en el pitjor lloc i en el pitjor moment. La bombolla de l’habitatge ha explotat i la caiguda era imparable. El mercat immobiliari ha passat per damunt del ministeri i el seu rol és el d’anar baixant al mateix ritme del sector.

Cristina Garmendia. Empresària basca, decidida i amb les idees clares. Intenta ser l’exemple del canvi però sense grans inversions és difícil poder innovar en un ministeri com el de ciència i innovació. L’empresa l’hauria d’ajudar molt i ara no és aquest el moment.

Bibiana Aido. El Ministeri d’Igualtat semblava fet per a ella, però els dos perfils encaixen i, de moment, han confirmat el mal any de Zapatero. La remodelació pot passar factura a tot el projecte.

La lluita pel poder entre Madrid i Vitòria

Les eleccions al País Basc han quedat en un estadi en el qual la política juga amb la democràcia per, en el fons, establir els mecanismes de poder. Després de les eleccions, ha quedat obert els procés per escollir el nou lehendakari i s’ha evidenciat quin és el rol que vol tenir el govern espanyol des de Madrid a través de la investidura de Patxi López. Els bons resultats del líder socialista li permeten confeccionar govern amb el PP i UPyD. Però aquest pacte no pot confirmar l’afirmació gratuïta del futur lehendakari, que fa pocs minuts, en roda de premsa, acaba d’afirmar que: “Si el PNB queda fora del govern no passa res”. Aquesta visió és totalment partidista i amb visió centralista, i si Patxi López no té clar quin significat té Euskadi i la seva identitat, a més de governar molt condicionat, pot tensionar molt més un clima que necessita dirigents que sàpiguen que Vitòria no pot ser una franquícia de Madrid. Quin inici menys prometedor!

Música / The Promise  # Tracy Chapman

Euskadi queda en la cruïlla

Les eleccions autonòmiques a Galícia han confirmat la davallada del PSOE en obtenir Núñez Feijóo la majoria absoluta. Així és que el PP tornarà a governar en solitari i al mateix temps dóna aire a un líder tan qüestionat com Rajoy, que també s’hi jugava molt en aquests comicis. A més, la caiguda socialista és més espectacular encara quan es valora el moment actual dels populars espanyols, la pressió interna contra el seu líder i el pes de quatre ministres gallecs. El resultat és que Galícia enceta el cicle Feijóo, que veure’m si es pot considerar com la de Fraga segona part.

A Euskadi el panorama ha quedat molt més obert i el PSOE ha aconseguit jugar un paper determinant gràcies als bons resultats de Patxi López (de 18 a 24 escons). El PNB s’ha consolidat com a partit més votat  (de 29 a 30) però l’escenari queda molt obert i els pactes, amb el dilema de si des de Madrid es marcarà la consigna, són inevitables. I és que l’essència d’aquesta democràcia actual ja són els pactes i no les victòries electorals sense majories. Però Euskadi, com Catalunya, dins l’escenari espanyol sempre tindrà un pes identitari especial i la prova ja en són els més de 100.000 vots nuls de l’esquerra abertzale, promoguts per la plataforma il·legalitzada D3M (el 9,2%). Aquest resultat, sense dubte, ha beneficiat els partits espanyolistes. Així és que Ibarretxe no pot formar una majoria nacionalista mentre que Patxi López pot marcar una fita històrica al País Basc si obté els 38 escons amb el PP i l’UPyD (24, 13 i 1). Un horitzó nou però un futur que, d’entrada, no mereix gaire credibilitat.

Música / Lau Teilatu # Amaia Montero & Mikel Erentxun

El fenomen Jaume Roures

Penélope Cruz s’ha endut l’Oscar a la millor actriu de repartiment per la seva actuació a Vicky Cristina Barcelona. L’estatueta de la PE és també un èxit més per a Jaume Roures, que confima la seva ascenció com a emprenedor de la comunicació. No para de recollir èxits. Mediapro, Público, La Sexta, Salvador, l’acord amb Woddy Allen… tot un conglomerat de mitjans i productes que enforteixen la plataforma mediàtica d’un dels nous homes forts de la comunicació a l’Estat espanyol. S’ha parlat molt de la rivalitat del Grup Prisa de Polanco amb el pool creat per Aznar a través d’alternatives com la Cope, El Mundo, La Razón i Via Digital. Però ara ja sembla que ningú pot fer ombra a Roures després de la bona sintonia que ha aconseguit amb el president Zapatero. Ni la família Godó ni Planeta, amb Lara Bosch, sembla que poden competir amb l’home que més ha progressat en l’última dècada. I, de moment, tot el que toca li està sortint bé. I a més, l’estatueta també serveix per enterrar qualsevol crítica que va rebre Barcelona en ser la ciutat escollida pel geni novaiorquès i la inversió pública que va representar.

Música / Let’s stay together # Al Green

Quan el poder d’un estat defensa un «torero»

El ministre Fernández Bermejo va sortir aclamat pels seus ahir al Congrés a crits de “torero, torero”. La política espanyola ja té aquests actes d’alter ego del poder, perquè és clar, el tenen i el poden escenificar. Tot el contrari del que ens passa a nosaltres. Aquest ministre de Justícia que ara s’ha de descobert que va anar de cacera sense llicència sona ja a caspós. Com si fos un gag de les pel·lícules de Torrente o com si el franquisme encara hagués deixat els tics festius del caudillo. Tot aquest capítol Bermejo és patètic per massa coses que em venen ràpid al cap: la crisi econòmica que camufla el govern per pur interès, la cacera conjunta amb Garzón quan pocs dies després s’havia d’atacar el PP i l’afegit de la vaga històrica de jutges. En un moment delicat com aquest, un ministre de pes al govern actua amb arrels primitives i encara se l’intenta defensar. Mentrestant, aquí el president del Parlament és “condemnat” pel cas dels accessoris al cotxe oficial i en patim ràpid les conseqüències. Començant per autoflagelar-nos, que en som uns experts. I és que ja en tenim la pell morta, però mentre aquí sucumbim fàcilment, a 600 quilòmetres utilitzen la maquinària del poder de l’Estat per defensar ridículs històrics.

Música / Ayo Technology # Milow