El “cas Gürtel” es va embolicant a mida que es va estirant el fil, just quan ja s’han fet públics els documents del sumari, que consta de 17.000 folis. És l’evidència que de ser un escàndol polític ha passat a ser un cas lamentable de corrupció, amb la connexió entre València i Madrid, arribant a Galícia. I amb aquest finançament col·lateral, ningú de la direcció del PP en vol sortir esquitxat, a excepció dels més febles i que són els que, de moment, se n’han fet responsables. El cap de turc és Fernando Correa, titllat de líder de la trama, però les cúpules del PP de València i Madrid queden afectades perquè un cas així és gairebé impensable que n’estessin el marge.

Però quan passen aquests casos tan lamentables, que realment funcionen a la perfecció, les connexions s’intenten tallar a temps, tot i que ara ja saltat el nom d’Agag, casat amb la filla d’Aznar i convertit en empresari milionari. Tot això passa ara amb el PP i passa amb el “cas Gürtel” a la catalana, com és el “cas Palau de la Música”.  Però la llista de casos política sembla inacabable en les últimes dècades i afecta a tots els partits que han governat Catalunya o l’Estat espanyol. Tothom s’intenta defensar atacant als altres o bé, mirant cap a un altre costat. És la tàctica fàcil i que ha donat resultat històricament per salvar-se gràcies als amics poderosos que no volen sortir-ne esquitxats. Jocs bruts de poder, subterfugi de la llei i diner negre com a tràfic d’influències.

I tot això en temps de crisi: quan els ciutadans ja n’estan cansats de tantes trames i desprecien aquests personatges. D’acord que potser en política val tot menys fer el ridícul, però l’escenari que queda és entristidor: Chicago als anys 40 traslladat a la democràcia del segle XXI.

Música / Fairytale of New York # The Pogues & Kirsty McColl