Conversa real viscuda al menjador de casa meu entre la meva parella i un bastard servidor de vostès:
- Jo: Han estrenat MacGyver, la vols veure?
- Ella: Oh! MacGyver! Quan era jove estava enamorada d’ell i m’hi volia casar. D’en MacGyver i d’en Miguel Bosé, però després vaig saber que amb en Bosé no hi tenia res a fer i em vaig concentrar amb en MacGyver. Tenia la carpeta forrada amb imatges seves.
I és que la sèrie MacGyver original, la que es va estrenar el 1985 i que va tenir 7 temporades va marcar tota una generació. Tant homes com dones. Nosaltres volíem tenir les seves habilitats per poder aturar, si calia, una fuita d’àcid sulfúric amb una tauleta de xocolata, i elles volien tenir algú capaç de solucionar qualsevol fuita, fos d’àcid sulfúric o, cosa més normal, la fuita de l’aixeta del lavabo que goteja a les nits. També podria ser que trobessin Richard Dean Anderson, l’actor que encarnava MacGyver, força guapot, no ho sé…
La cadena CBS ha estrenat, ja fa unes quantes setmanes, el reboot d’aquesta sèrie i, la veritat, la nostàlgia pesa molt.
Sí, reconec que a, diferència de les altres dues opinions que he fet sobre reboots (Lethal weapon i The exorcist), de MacGyver només he vist el primer episodi. I és que amb un sol capítol n’he tingut prou per decidir que no veuré més aquesta sèrie, no fos cas que els records es barregessin i m’enterbolissin els del MacGyver original.
En aquest cas trobem un MacGyver molt més jove (Lucas Till, X-men: días del futuro pasado) però amb molt menys carisma i amb un sentit de l’humor que, per la seva repetició, acaba cansant. Si a l’original Richard Dead Anderson portava el pes de la sèrie, en aquesta nova revisió ens mostra que aquesta tindrà molta més acció, no en va el primer capítol sembla tret de les escenes eliminades de Mentiras arriesgadas.
I com que som al segle XXI i s’han d’incorporar les noves tecnologies, en aquesta nova visió el manetes perfecte no treballa sol: per un costat tenim la Patricia (Sandrine Holt, Mr. Robot), la cap de la nova fundació Fènix; la Riley (Tristin Mays, Crónicas vampíricas), la pirata informàtica capaç d’entrar a qualsevol ordinador; i en Jack (George Eads, C.S.I.), el musculitos del grup. Però, esclar, qui al final acabarà salvant tots els problemes serà en MacGyver.
La sèrie té ritme, Lucas Till no és un mal protagonista, però com he dit, en aquest cas la nostàlgia pesa molt i ni Till és Anderson, ni la MacGyver del 2016 és la MacGyver del 1985, i quan veus com t’expliquen el que fa en MacGyver a través de cartells sobreimpressionats a la pantalla, al més pur estil Sherlock, el món et cau als peus i decideixes abandonar la sèrie per dedicar-te a fer coses més profitoses, com ara intentar arreglar l’aixeta de la pica de la cuina amb el xiclet de menta que fa 30 minuts que mastegues i un clip.
(No, no sóc en MacGyver, ni el d’ara ni el d’abans, i l’aixeta continua degotant.)
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats