Començo a mirar nova sèrie de Netflix Iron Fist sabent que la crítica l’havia vilipendiat, humiliat, menystingut, n’havia dit pestes i gairebé la insultava. I tot i així em disposo a mirar-la. No tinc costum de fer-ne gaire cas de les crítiques, només la del meu company bastard Jep Soler i, més que res, perquè ha demostrat que amb les seves recomanacions tenim més que menys els mateixos gustos cinèfils i serièfils —o seriòfils o com coi s’hagi de dir.
Iron Fist és la quarta sèrie en què Netflix i Marvel uneixen esforços. Després d’unes brillants temporades de Daredevil, una gran Jessica Jones i una passable Luke Cage, Marvel i Netflix ens porten les aventures de Daniel Rand (Finn Jones, Loras Tyrell de Game of Thrones), l’hereu d’una gran fortuna que, arran d’un accident aeri, és donat per mort. 15 anys més tard, un Daniel Rand amb aires de hipster budista, torna a Nova York per reclamar el que és seu i per restituir-ne el nom, però això no acaba d’agradar als Meachum, Joy (Jessica Stroup, The following) i Ward (Tom Pelhrey, Banshee), fills del soci del pare de Rand i amics de la infància de Daniel. A part d’haver de lluitar per restituir el nom de Rand, Daniel també haurà de fer front, amb l’ajuda de Collen (Jessica Henwick, una de les germanes Sand de Games of Thrones) a l’amenaça que suposa La Mano, el grup mafiós que vol inundar la ciutat amb una nova droga i que ja vam poder veure a Daredevil.
Iron Fist serveix per concloure el cicle de presentacions dels personatges de la pròxima sèrie de Marvel i Netflix, The Defenders. Si bé Iron Fist, per aquest humil personatge que escriu aquestes línies, no arriba als nivells de Daredevil i Jessica Jones, sí que ha superat Luke Cage, una sèrie que em feia més mandra de veure a cada capítol.
Iron Fist és, de les quatre, la més optimista, potser pel rotllo zen que aporta el personatge. Si Daredevil estava envoltada d’una foscor —típica també en els còmics—, Jessica Jones era un personatge cínic i Luke Cage cansava pel seu pessimisme, Iron Fist et dona aire fresc de tant en tant. Amb això no vull dir que sigui tot happy flowers ni traspuï felicitat per tots els porus, no ens passem.
La nova sèrie de Marvel i Netflix no és perfecta. Els personatges grinyolen, en cap moment sents simpatia ni empatia per Daniel Rand. Harold Meachum (David Wenham, Top of the Lake), el dolent de la sèrie, ni de bon tros arriba al Wilson Fisk de Daredevil ni al Kilgrave de Jessica Jones. I els girs de personatges que ara són bons ara són dolents ara tornen a ser bons tampoc hi ajuda. Tampoc és el que et venien: una sèrie d’arts marcials. Sí, hi ha kung-fu, ninges, karate, kenpo, misticisme oriental… però la veritat, les coreografies de les lluites deixen força a desitjar. Com diu el meu sensei Jep Soler: «Semblen una coreografia de l’esbart dansaire de Camprodon.»
A veure, amics, Iron Fist no és rodona. Per ser la porta d’entrada de The Defenders la veritat és que s’ho podien haver mirat una mica més, però tampoc feu cas del que us diguin les crítiques, ni la crítica especialitzada ni la bastarda. A un servidor li ha servit per passar una bona estona entretinguda, que ja és molt més del que em va fer passar Taken.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats