Ho sento, Daniel, però no puc deixar de veure’t com aquell jove aprenent de mag, amb ulleres rodones, per més que et busquis papers tan allunyats del nen consentit de Hogwarts com els del jove turmentat per fantasmes (La dona de negre, James Watkins, 2012), d’adolescent deprimit amb banyes al cap (Horns, Alexandre Aja, 2013), de doctor rus (A young doctor’s notebook & other stories, sèrie del 2012), de fidel ajudant del Doctor Frankenstein (Victor Frankenstein, Paul McGuigan, 2015) o de cadàver multi funcions (Swiss army man, Dan Kwan i Daniel Scheinert, 2016). I tampoc amb Imperium he pogut deixar-te de veure com a Harry Potter. Em sap greu.
I això que amb aquest film, el primer que dirigeix Daniel Ragussis, ho has intentat. I és que no és fàcil posar-se a la pell d’un agent de l’FBI, dels que anomenaríem llumenera, que s’ha d’infiltrar en un grup neonazi per tal d’intentar evitar un atemptat. Ho entenc. Tampoc hi ajuda el fet que la pel·lícula sembli desaprofitada, que tinguis la sensació que no n’han tret tot el suc possible. El fet de veure’t caminar pel carrer tot cridant “white power“, d’entrada pot impressionar, però després, al cap d’uns minuts, em poses aquella mirada de nen perdut, que tan bé coneixem dels temps en què militaves a Gryffindor, que ràpidament s’esvaeix qualsevol altra imatge més radical.
Entenc que pot costar ficar-te en un paper en un film que tens la sensació que és una barreja d’Infiltrados (Martin Scorsese, 2006) i d’American history X (Tony Kaye, 1998), però sense la qualitat, tant davant com darrere les càmeres. Imperium, suposadament basada en fets reals, vol mostrar el moviment nazi a Amèrica, però des del seu vessant intel·lectual, ensenyant uns dirigents que intenten explicar la seva ideologia amb paraules i, com que aquestes no serveixen, amb fets. El fet que no s’exploti la dualitat moral que podria arribar a patir el protagonista va en detriment del film i en detriment teu, Daniel.
Com en tots els teus altres treballs abans esmentats, la teva interpretació és més que correcta. Només et falta acabar de desfer-te d’aquests tics, gestos i mirades perdudes dels teus temps màgics. Llavors, i només llavors, podràs cridar, en comptes de “white power“, “Radcliffe power“.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats