Puntualment la premsa ens ha informat que el cap de llista DE CIU per les properes eleccions del 20-N serà en Josep Antoni Duran Lleida. Després ha vingut el petit conat d’oferiment de l’Oriol Pujol, com a segon: intent ràpidament desactivat pel cap de llista, repetint una mica el mateix que va passar ara fa quatre anys quan semblava que el segon seria en Felip Puig.  És curiós però el discurs mantingut: per segons qui, com el mateix Xavier Trias va dir a RAC-1 el segon no té cap importància perquè allà només mana el primer. Però el primer vol un segon que sigui de l’estil d’en Pere Macias, perquè té la virtut de ser un diputat invisible. A Madrid, només en Duran Lleida i en Sánchez Llebre ( Unió Democràtica) han tingut visibilitat, la resta ningú els coneix quin és el seu ideari, llevat d’en Carles  Campuzano. Coneixem qui és i com és en Duran, i no està dotat per treballar amb equip. Ho controla tot fins i tot el què voten els del seu partit, com va quedar clar amb el seu comentari sobre el sentit del vot de la vicepresidenta catalana Joana Ortega, en el referèndum per la independència. Així doncs, és d’esperar que la llista de CiU, sigui una repetició de l’actual, amb gent reverencial a Duran. Cap amb pensament propi i molt menys divergent amb el cap de colla.

Hi ha polítics amb capacitat d’anàlisi suficient com per admetre que el seu discurs ha quedat sobrepassat per la realitat, i han tingut el coratge d’admetre-ho i canviar-lo. Un exemple clar és el president Jordi Pujol. Duran no, ell encara es serveix dels seus apunts dels primers anys de polític i es manté ferm en un ideari que la realitat l’ha fer inservible. I quan vol justificar el seu immobilisme, encara és més sorprenent. Per justificar que ell no és independentista, i mai ho ha estat ( posició que es pot entendre perfectament) ho justifica dient que Unió Democràcia de Catalunya és “confederalista” i segurament no ha reparat amb el què diu, puix que només pots fer una confederació si vens de la independència. Confondre un estat confederal amb federal, per un polític de tan de recorregut, és sorprenent.

El Pacte Fiscal, que és una proposta del president Artur Mas molt agosarada, valenta i amb gran consens català i que marcarà el futur del nostra país, ja sigui per bé o per no tant bé, l’haurà de negociar en Duran, i deixar la negociació a Josep Antoni Duran, em sembla una temeritat perquè ningú pot negociar amb contundència allò que no creu. I més aviat, en el millor dels casos, sospito que estarà disposat a cedir a qualsevol transacció per presentar-ho després com un gran èxit.  Aquesta legislatura n’hem vist forces d’aquestes febleses d’en Duran, i a CiU li pot passar com als PSC que els diputats de Madrid, vagin per lliure i aquesta disintonia seria molt negativa per CDC i  especialment en aquest moment, per Catalunya.

Avui mateix la proposta de José L. Rodríguez Zapatero de reformar la Constitució per introduir-hi el límit de despesa de les administracions, una proposta que ha estat ràpidament acceptada per Mariano Rajoy, en Duran l’ha trobat raonable, quan limitar-nos el sostre de despesa és limitar l’autogovern. Si s’ha de limitar, hauria de ser el Parlament de Catalunya, i si ho han de fer ells, també hauria de limitar la quantia de dèficit fiscal. De moment el Govern de Catalunya ja ha fet saber que hi estava en contra, mentre que el “segon” i la resta a Madrid, no han dit ni piu. Ells saben molt bé que en Duran és el que mana.