El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/estevevilanova
Articles
Comentaris

  • El president Quim Torra , sortint de declarar dilluns al judici per desobediència E.F. / EFE.

Anaïs Nin deia que no veiem les coses tal com són, sinó que les veiem tal com som nosaltres. Probablement aquesta dicotomia entre la seva realitat i la nostra, si no la salvem amb l’honestedat, és el punt clau de la no entesa. Fixem-nos en el que ens passa als catalans, o a molts catalans, quan els espanyols ens veuen no com a catalans sinó com a mals espanyols als quals cal reeducar. Han d’entendre que la gran majoria dels catalans som capaços de sentir-nos únicament catalans però en absolut antiespanyols; en tot cas, això sí, ens sentim profundament contraris a l’assimilació, a la humiliació, i als sotmetiments, i volem ser lliures.

La passada campanya electoral, que va ser una còpia reforçada de la de fa sis mesos, també va girar en exclusiva sobre com han d’afrontar el conflicte català, veient-lo exclusivament tal com ens veuen i no com ens veiem nosaltres. En les seves anàlisis ens han arribat a dir: malalts, sectaris, supremacistes, colpistes, terroristes, insolidaris,… i que aquí hi ha un problema de convivència i violència; tot per negar que hi ha un problema polític.

Recordo haver llegit fa anys quelcom d’un místic que deia així: “com pretens trobar Déu si el negues?” Com pretenen trobar una solució al problema de Catalunya si el neguen? És la pregunta clau. De fet haig de dir que sí que ho saben i més que un problema d’anàlisi el que tenen és un de covardia. En el seu dia el problema, amb una mínima capacitat política i d’estadista, es podia haver resolt fàcilment, però el temps l’ha engrandit i ara és un elefant que ja té massa força i saben que no el poden dominar. I arribats aquí només hi ha una manera, que és deixar les ambicions de sotmetiments i acceptar que només un pacte entre lliures és possible.

Si han estat atents a la darrera campanya i als debats, més del noranta per cent de totes les intervencions feien referència a Catalunya. A totes les televisions, ràdios i diaris de fora de Catalunya el tema estel·lar era Catalunya, i vista tanta coincidència i unanimitat hom es pregunta, és que a Espanya i les comunitats autònomes no tenen cap problema? És que no hi ha problemes d’atur, d’atur juvenil, de finançament, de pensions, mediambientals, de canvi de model energètic, dels dèficits sanitaris, socials, pressupostaris, feminicidis,…? A ningú l’afecta tot això? Ningú veu l’alentiment econòmic que s’apropa i els seus previsibles efectes? Tothom està satisfet de l’ensenyament primari, secundari i universitari? Tothom està content amb aquesta promiscuïtat entre els tres poders de l’Estat que Montesquiu s’està retorçant a la tomba? Tothom està d’acord amb aquesta deriva suïcida de pèrdua de drets que pensàvem intocables i que avui qualsevol fet es por convertir en susceptible de ser terrorisme i emparats amb aquesta paranoia d’enemics imaginaris, es puguin tancar web, internet, i el que faci falta? A la campanya, segur només importava Catalunya i els pèrfids catalans? I total, per què si l’elefant segueix present. Einstein advertia que si vols resultats diferents no facis el mateix, doncs això. Vull pensar que han vist i anat acceptant que ni amb l’ajut del TC, ni del TSJC, ni de les forces repressives, ni amb el BOE, actuant conjuntament han mogut l’elefant; més encara: l’elefant va creixent!

Tinc l’esperança que un dia molts d’aquests espanyols que han comprat cegament i acríticament el discurs interessat de molts polítics de l’anticatalanisme descobriran que era maliciós i pretenien excitar les masses perquè els proporcionava vots. I descobriran el grau de manipulació de què han sigut víctimes, i tard o d’hora es trobaran amb greus problemes que els havien amagat amb aquest discurs i que hauran d’afrontar la realitat amb força sacrificis, perquè una cosa és clara, ni amb Unides Podem en el govern, deixaran de fer les reformes que demana la UE. Recorden el que els va passar a Grècia amb els que van votar Syriza? I mentrestant, l’elefant seguirà present.

 

 

 

En Josep López de Lerma, avui fa un article en el Diari de Girona que titula: “La princesa Elionor a la sala d’Espera” i a banda del panegíric que fa de la monarquia espanyola hi noto uns errors que m’agradaria comentar. Diu: “ La Fundació no és un invent del «règim del 78», sinó fruit de la voluntat integradora i reconeixedora de la diversitat del rei Joan Carles I i del seu fill, el rei Felip VI.” No, la Fundació va ser concebuda en un moment de molt baixa propularitat de la monarquia a Catalunya i uns prohoms catalans: Conde de Godó, Miquel Roca, Arcadi Calzada,… i d’altres, es van inventar la Fundació. La seva génesi va ser molt discreta amb entrevistes a medis de comunicació per intentar  que no hi fossin extremadament beligerants. Els primers anys va ser un acte, més o menys reixit, fins que el Borbó Rei,  que havia ostentat el títol de pincep de Girona, el 3-O va fer aquell discurs tant beligerant. Un discurs tant incendiari que ni Mariano Rajoy, ho volia i va obrir la porta del “a por ellos”. Aquella commoció va provocar el rebuig definitiu a la monarquia de gran part dels catalans.

Dos anys més tard, a través de digital El Español, la Zarzuela diu: “El Rey no se arrepiente de nada de lo que dijo en su discurso ¿cómo se va a arrepentir? (…) No cambiaría ni una coma (…) arropó a todos esos catalanes que se estaban sintiendo completamente abandonados (sic). El gobierno Rajoy tuvo dudas. La decisión estaba tomada el mismo 1-O, ese día avisó a Moncloa que quería dar un paso al frente para que España se viera como un país serio. Viendo las cargas policiales, jamás dudó”. 

De fet com a resultat d’aquell discurs,  honorables empresaris gironins que des del principi van formar part activa del patronat de la Fundació és van donar de baixa expressant les raons en una carta pública molt reveladora.

L’assenyalament de noms propis que fa l’autor de l’article, segons ell: “per la història més provinciana de casa nostra: rectora Anna Maria Geli, alcaldessa Marta Madrenas i el president Domènec Espadaler” estic segur que sí passaran a la història per haver defensat l’honor i la democràcia, mentre que alguns podria ser que malmetessin la seva història tot i havent tingut un bon currículum.

Tampoc és ètic comparar un rei, com fa,  amb un primers ministres o presidents de repúbliques. Si vol fer-ho ho ha de fer amb iguals, i seria bo que ho fes amb la Reina d’Anglaterra. Incapaç de fer un discurs incendiari com aquest, ni tant sols fer de viatjant de les grans empreses pel món o anar a Davos a vendre espanyolitat.

Catalunya 30/40

 

La Llotja de Mar, és un edifici imponent d’arquitectura gòtica i neoclàssica que ha acollit els mercaders de la ciutat de Barcelona i destinat a contractacions. Té un passat històric esplendorós des que del 1352 ha estat l’epicentre del comerç català i testimoni del creixement econòmic.  El 1714 va ser víctima dels efectes dels setges borbònics i es va convertir en caserna , fins que va tornar ser recuperat per la ciutat. També el saló de contractacions acollia distintes manifestacions culturals com la del 2 de juliol del 1708 que va acollir la primera representació de tot l’Estat espanyol d’una òpera italiana. Amb la presa de Barcelona per l’exèrcit borbònic es va interrompre totes les activitats culturals a la ciutat  fins el 1750. Va ser la seu del Consolat del Mar i avui és la seu corporativa de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona.

És en aquest marc històric i epicentre del desenvolupament econòmic català que el President de la Cambra de Barcelona Joan Canadell en presència del President Quim Torra i davant d’un gran nombre d’empresaris i agents socials, va presentar els principis per una Catalunya independent amb perspectives 30/40. Canadell va assegurar en la seva presentació que Catalunya en 10 anys podríem assolir el PIB per càpita de 50.000 euros i un salari mínim de 1.400 euros que ens equipararia amb Àustria. Per assolir aquests objectius va senyalar catorze eixos estratègic pel nou model econòmic i el primer és disminuir dependència amb el mercat espanyol tot assenyalant que el mercat mundial és seixanta vegades més gran que l’espanyol. També proposa: dissenyar infraestructures descentralitzades, potenciar el turisme i distribuint-lo per tot el territori català, la formació, la innovació, impulsar la emprenedoria, potenciar l’economia digital, potenciar la sobirania energètica amb renovables, mantenir els principis de sostenibilitat, potenciar la simplificació administrativa, eliminar oligopolis, reformar el sistema fiscal, crear noves estructures econòmiques vinculades a la nova economia, establir salaris dignes, impulsar les cambres de comerç i enfortint-les com a vincle d’interlocució bàsica de l’empresariat.  Segons Canadell, aquest pla és el que ens ha de fer créixer de forma ràpida i serà el que marcarà la seva presidència. La vicepresidenta de la Cambra. Mònica Roca, va ressaltar la necessitat d’impulsar la I+D per assolit el 4% del PIB com els països més desenvolupats. Per la seva part el president del la Cambra de Girona, Jaume Fàbrega, advertí la necessitat de transformar la formació i imbricara-la amb les persones grans per tornar-les al mercat laboral, un fet que podria reduir la tassa d’atur en un 5%.

És normal que en certs sectors dels clàssics de l’empresariat espanyol i l’espanyolista es comenci a sentir pànic pel nou enfoc que ha suposat l’entrada dels nous gestors de les Cambres catalanes i el lideratge del president del la Cambra de Barcelona Joan Canadell. Ja varem dir en el seu dia que l’entrada de la candidatura d’Eines de País, a la direcció de la Cambra suposaria un gran canvi, i no ha passat massa temps que Canadell ja ha rebut avisos i pressions  adduint que a la Cambra no s’hi pot fer política. Notificació que ni en temps de la dictadura franquista va rebre mai Francesc Ferrer i Gironès, a les hores president de la Cambra de Girona, que  la va convertida en un servei polític.

L’endemà, els economistes es reunien en el sopar i entre altres fets rellevant que es van ressenyar va ser el lament que a l’any 2018 l’execució pressupostària de l’Estat a Catalunya va ser del 58% mentre que a Madrid en el període 2015 a 2018 va ser del 114%, 521 milions més dels previstos; un greuge que juntament amb el també recordat per Canadell, del dèficit fiscal, hem d’anar denunciant arreu. El economistes catalans i les Cambres catalanes apel·len per una economia digital i sostenible, dues característiques que ens ha de portar a guanyar el futur.

Podria ser que Catalunya, després de molts anys, hàgim trobat els lideratges econòmic i empresarial que sense cap condicionament ni motxilla, defensen i poden parlar amb tota llibertat en nom de Catalunya i per Catalunya. Ara només ens falta un Govern fort que acompanyi i també lideri la seva part.

‘Malamente’

 

 

ESTEVE VILANOVA – EVILANOVA@ELPUNTAVUI.CAT

De vegades es fa difícil creure en les relacions causa-efecte entre certes situacions, però quan es repeteixen insistentment, no és gaire assenyat tancar-se mentalment i no voler-ho veure. Fa temps que observo que des que el “problema català”, que n’han dit ells, va aflorar en tota la seva intensitat, l’Estat espanyol està immers en una greu crisi política i institucional. Ja no sols la imatge exterior és cada dia que passa més millorable, malgrat la gran quantitat de diners i d’esforços que hi dediquen, sinó que també internament el mapa polític espanyol s’ha desconjuntat, i allò que durant tants anys era fonament d’estabilitat avui ja no existeix. Les contínues investidures fallides d’aquests darrers anys evidencien clarament com entre els partits espanyols la ruptura és total i només les dretes amb l’extrema dreta tenen afinitats i complicitats. I és que, per més que ho neguin, al bell mig de tot plegat hi ha l’elefant del cas català, que intenten fer veure que no hi és, però que els impedeix avançar.

El vet inicial que Pedro Sánchez posava a Unides Podem era precisament perquè Pablo Iglesias tenia una visió democràtica de la solució del problema català, que ara el PSOE no té, atès que s’ha alineat amb el 155 i amb tots els poders fàctics de l’Estat, que resten inamovibles des del franquisme. Salvat l’escull de Catalunya per la renúncia de Pablo Iglesias, en va aparèixer un altre que també és insalvable: aquests poders de les profunditats de l’Estat no accepten de cap manera tenir ministeris en mans de ministres que estiguin a l’esquerra del PSOE. Per poc atents que hàgim estat en tota la pantomima que va ser la negociació i la investidura, hem pogut observar clarament que els socialistes no volien de cap manera compartir govern amb UP. Les humiliacions i els insults que l’aspirant va dedicar durant tot aquest temps i en el mateix debat a Pablo Iglesias són un fet tan inversemblant que només s’explica pels vets que tenien d’aquests grans poders. I si els independentistes estaven vetats i als de Podem només els era permès ajudar des de fora, el fracàs estava cantat i tots hem descobert que el PSOE no té cap política diferenciada per a Espanya si no és allò que se’n diu la mateixa cançó de sempre.

Ahir La Vanguardia, que, com sabem, no és sospitosa de ser independentista, publicava un informe que analitza el grau de compliment de les inversions i conclou, com ja va fer abans Foment, que “l’execució pressupostària real és del 66% a Catalunya i del 114% a Madrid”, fet que confirma una vegada més aquella política de fa dècades del buidatge econòmic de la perifèria, especialment Barcelona, per construir un potentíssim centre a l’entorn de Madrid. I això passa sigui amb el govern que sigui. La pregunta que ens hauríem de fer és, com va fer Foment, on són aquests diners no gastats a Catalunya?

I mentre la possibilitat d’un govern estable, ara com ara, és una ficció, aquesta aturada té costos i ramificacions molt importants en el dia a dia, i en el futur tindran greus repercussions en l’economia i, sobretot, en les persones.

Les vagues d’estiu a l’aeroport de Barcelona, que ja són habituals, i les diferències en la gestió que se’n fa si ho comparem amb el de Madrid, ens demostren que les grans empreses estatals, com en la política, la desídia i els tics centralistes són elements que els condicionen fins a transformar-los en elements nocius. Tant hi fa que hi hagi un president català i membres del consell d’administració catalans a Aena; la seva ineficiència professional l’agreuja l’obediència política i resta molt lluny dels interessos de la societat i dels ciutadans que serveixen. Només així s’explica que cada any quan arriba l’estiu hi hagi conflictivitat laboral i vagues, en perjudici del bon nom de la marca Barcelona, sense que cap responsable es digni a demanar excuses ni, millor encara, a dimitir.

 

 

 

 

ESTEVE VILANOVA – EVILANOVA@ELPUNTAVUI.CAT

És un fet, sense seguretat jurídica no hi ha democràcia. El dia 27 passat Xavier Roig feia un article a l’Ara que n’esmentava un altre de l’advocat Gonzalo Boye del dia 14 sobre “fer la guerra mitjançant les estructures del poder judicial” conegut com a lawfare i expressaven preocupació per aquestes pràctiques que cada vegada són més habituals en països on no hi ha contrapesos institucionals. Esmentaven l’exemple del comportament del jutge brasiler Moro en la persecució i destrucció dels opositors, com està passant amb Lula. Es tracta d’utilitzar el poder absolut dels jutges per atacar els adversaris i dissidents donant una aparença de dret. A través d’aquestes pràctiques es pot destruir l’honestedat de les persones, les seves ideologies, les seves hisendes i tot el seu capital polític. A més del Brasil, a bona part de l’Amèrica Llatina s’utilitzen aquestes estratègies i allò que semblava impossible ja ha traspassat a Europa, on podem veure-ho habitual a Turquia i a Rússia, per exemple, i ja és incipient en altres nacions de la UE.

Aquesta tendència és molt preocupant perquè un dels pilars bàsics d’un estat de dret és precisament la independència del poder judicial, i quan aquest exerceix el seu poder absolut sense contrapesos ni controls i interpreta les lleis segons les seves conveniències, emparant-se en el deure de combatre els acusats prenent com a base un hipotètic bé superior, la democràcia entra en fallida i apareix el populisme.

Ho hem vist en la persecució que s’està fent contra l’independentisme en el judici, i com cap limitació del dret pot interferir en la causa general. La indefensió d’una part de la població, per díscola que sigui, és total. La sentència sobre el procés d’extradició del president Carles Puigdemont de l’Audiència territorial alemanya de Schleswig-Holstein, que descarta la rebel·lió per manca de proves consistents mentre aquí s’estava jutjant els presos polítics per rebel·lió, i que ara estan en espera de sentència, és una mostra de com a través del dret i amb l’aparença d’un estat de dret, es podrien estar cometent greus perjudicis i injustícies.

El control dels alts magistrats per la porta del darrere, o de fiscals que “ho afinen” d’acord amb els interessos del poder polític, ha estat una tècnica –quan va sortir a la llum– contra la qual, des del gruix del món polític –i no cal dir del judicial–, el silenci va ser total. L’alt objectiu perseguit no es podia perdre per unes inoportunes declaracions d’algun polític bocamoll. Era millor fer el desentès sabent que tots els poders de l’Estat serien còmplices d’aquest silenci. Quan la unitat d’acció és tan monolítica fins i tot és immune al desprestigi; qualsevol pràctica, per escandalosa que sigui, no té cap conseqüència i són els indicis d’una mena de lawfare (una contracció dels mots anglesos: llei i guerra)

Quan el secretari d’estat José Antonio Nieto, en ple judici i mentre declarava com a testimoni, va respondre a preguntes de l’advocat Xavier Melero sobre com justificava la violència que havia ordenat l’1-O per assolir uns resultats tan minsos, la resposta va ser: “Per deixar clara la invalidesa del referèndum.” En el fons, Nieto i tot el govern del PP, i totes les estructures de l’Estat, sabien que la força coercitiva era inviable per assolir l’objectiu d’impedir el referèndum, i sabien que per combatre l’independentisme l’eina més eficient era la lawfare, que ja feia uns anys que havia començat calladament i clandestinament en un jutjat de Barcelona; una altra irregularitat del sistema.

Els avantatges d’utilitzar l’estat de dret per a la repressió política són importants, el més clar és que avui, fora de les fronteres, la violència física costa de tolerar i la societat internacional es mobilitza, mentre que la repressió jurídica encara és molt més tolerada. El Brasil, l’Argentina, Veneçuela, Turquia, Rússia, la Xina,… fa anys que utilitzen el seu dret per combatre els respectius dissidents, sense que provoqui rebuig internacional.

Epictet d’Hieràpolis ja ens ho advertia: “Quan hagis de sentenciar procura oblidar els litigants i recordar només les causes.”

 

 

 

D’Ovidi és aquesta afirmació: “les lleis hi son perquè el poderós no ho pugui tot”.

Ovidi va néixer el 43aC i va morir el 17dC, per tant fa dos mil anys d’aquesta afirmació. La meva pregunta és, els catalans d’avui la podem subscriure? Realment les nostres lleis són perquè “el poderós” no ho pugui tot? Mirem pocs fets que tots tenim encara en la memòria.

 

1.- El 30 de setembre del 2005 120 diputats dels 135 van votar una Proposta d’un Nou Estatut en el Parlament de Catalunya, que és com dir tot l’arc parlamentari excepte el 15 diputats del PP.

Aquest Estatut, seguin la tramitació que preveu la llei, va ser portar al Congrés, i allà va passar per la Comissió Constitucional presidida per Alfonso Guerra que va ser “retocat” més d’un 50% dels articles.

En el març del 2006 va ser aprovar per les Corts Generals i el 18 de maig del 2006 els catalans el var aprovar amb referèndum.

Després d’entrar en vigor. El 31 de juliol el Partit Popular va presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra 187 articles, admès a tràmit pel TC el 28 de setembre del 2006. A banda del PP, també el Defensor del Poble, el socialista Enrique Múgica, la Comunitat Autònoma de Múrcia, de la Rioja, d’Aragó, la comunitat Valenciana i les Illes Balear, també en van presentar.

El 28 de juny del 2010 un TC amb part dels seus membres en funcions per la incapacitat dels partits polítics a entendre’s per renovar-lo, van dictar sentència. El magistrat Eugeni Gay Montalbo, també en funcions, va fer un vot particular que, tot i estan d’acord amb la sentència, criticava per ineficaç el preàmbul i també senyalava la incongruència que alguns dels articles declarats inconstitucionals es trobaven en una redacció idèntica en l’Estatut d’Andalusia votat pel PP i no impugnat.

La sentència va desvirtuar totalment el Nou Estatut. És a dir, els poderosos van sotmetre la voluntat popular catalana expressada democràticament en un referèndum.

 

2.- En el 2017 els catalans concorrem en una eleccions al Parlament de Catalunya en una situació molt difícil per l’aplicació del 155 i malgrat això l’independentisme guanya la majoria absoluta. Les interferència del Magistrat Pablo Llarena en el Parlament de Catalunya, va impossibilitar que el candidat Carles Puigdemont es presentés per una interlocutòria de Magistrat, molt discutible. El substitut Jordi Turull el dia abans de ser proclamat President, Llanera el va empresonar provisionalment, situació que encara persisteix, i no va poder ser nomenat. La llei no ha servit perquè el poderós no ho pugui fer tot.

 

3.- El 28 abril del 2019 a l’Estat espanyol es van convocar eleccions a Corts Generals. A Catalunya ERC va guanyar les eleccions amb 15 diputats i JxC amb 7. Un total de 1.517.196 vots. Entre els escollits hi ha Jordi Sánchez, Josep Rull, Jordi Turull i Oriol Jonqueres, els quatre en presó preventiva.

Pel què fa en el Senat, que les eleccions són nominals, el senador més votat a Barcelona va ser Raül Romeva, ( en presó preventiva ) amb el 37,71% del total de vots i seguir per Manuel Cruz (ara President del Senat) amb una diferència de pràcticament 200.000 vots.

En un acte de molt dubtosa legalitat, ahir la Mesa del Congrés amb l’excepció dels dos representat de Podemos, que van votar-hi en contra, va suspendre els quatre diputats empresonats, i la setmana que ve sembla que ho farà el Senat amb Raül Romeva. El poderós ho ha pogut tot.

 

I dit això els catalans ens hem quedat sense l’estatut que vam votar en referèndum, ens vam quedat sense els candidats a la Presidència de Catalunya votats democràticament, i ara ens quedarem sense els diputats i l.517.196 votants sense representació; i el senador prop d’un milió de vots sense representant.

 

Catalunya no  cap en la democràcia espanyola.

 

Els socialistes catalans-espanyols estan pressionant als partits catalans perquè els hi votem els pressupostos, i ho fant de la manera més barroera que es pugui imaginar, i les coses no van així. Si realment volen el seu vot, el que haurien de fer és asseure’s en una taula i negociar, però ells no volen aquesta foto perquè els podria tenir un cost polític a Espanya poc abans de les eleccions. D’entrada la perversitat de l’Espanya actual és que hi ha un consens entre PP, C’s, Vox i PSOE, en presentar l’independentisme català com la bestia negra a l’entorn de la qual s’ha de fer un cordó sanitari. La política de notícies falses de tota la premsa espanyola, les ràdios espanyoles i les televisions espanyoles, que durant uns quants anys s’ha fet contra Catalunya, té resultats. Els catalans si no ens sentim espanyols i no en volem ser, som una mena de col·lectivitat desdenyable a la que cal sotmetre al cost que sigui, o destruir-los. Ells se senten que són la veritat, són la llibertat, són la democràcia i fins i tot són la història i el futur, així que tenen prou raons per actuar per sobre de la llei i de la llibertat si és per combatre aquesta “anomalia” catalana. “No hi ha res més honrós que lluitar per salvar la pàtria vertadera”

Així doncs, el crit de què o salvem al soldat Pedro Sánchez o vindrà l’extrema dreta, parteix d’una anàlisis pervers que té una rèplica contundent: si guanya l’extrema dreta és que molta gent ha votat l’extrema dreta. De totes maneres deixeu-me dir que l’extrema dreta espanyola hi ha estat sempre, o què és el discurs del PP de Casado i del C’s de Rivera, sinó d’una extrema dreta, fins i tot amb similituds falangistes en un cas?

No sé fins a quin punt els líders dels partits de dretes i alguns dels “barons” del PSOE, que comparteixen discurs anticatalà, pensen com veuen governable Espanya més enllà de les seves poltrones, amb aquets atacs verbals, i quan ve el cas, físics i jurídics contra les Institucions catalanes i la població. Tenen el cap una Espanya repressora i autoritària, que mai podran governar en democràcia? Clar que dels hereus del “novio de la muerte” i dels de “muera la intel·ligència”, podem esperar-ne ja ben poc. El retrocés democràtic i ideològic de la societat espanyola és aclaparador!

Queda clar doncs que si en les properes eleccions guanya d’extrema dreta és perquè gent d’extrema dreta els ha votat, no per culpa de l’independentisme ni dels catalans. No culpem als paraigües de la pluja que cau

 

t

 

Ens recordava el poeta mexicà que la major part dels fracassos ens venen per voler avançar l’hora de l’èxit. Potser hi hauríem de pensar si realment aquesta impaciència de certs sectors per assolir la independència no són un perill per voler-la avançar. Sense perdre un bri de l’objectiu irrenunciable per voler ser lliure, vist com han anat les coses, potser ens cal una aturada per reflexionar. D’entrada ara tenim molt més de coneixement de com és l’adversari i del disposat que està per utilitzar tot el seu potencial repressiu abans d’asseure’s a una taula per parlar. Mai en la seva història Espanya ha estat dialogant, ha utilitzar sempre la força i com la metàfora del brau, que o en surt en glòria o en surt mort, i malgrat l’experiència d’any, no està disposada a rectificar. L’Almirall Carlos Méndez Núñez en la guerra a les colònies Sud-americanes ja ho va deixar ben clar: “Més val honra sense vaixells, que vaixells sense honra” Aquesta divisa del patriotisme espanyol, que és del 1865, continua sent la mateixa i inamovible i és que el pòsit militar en la cultura espanyola encara perdura amb molta força. Érem molts els que pensàvem que l’entrada a l’UE i a l’OTAN, hauria servit per modernitzar el sentiment patriòtic i supremacista, però amb el crit popular del “ a por ellos “ i la posterior repressió dels paramilitars de la GC i la PN, i la judicial, ens ha quedat clar que el nostre adversari segueix sent el de sempre.

I és davant aquesta escomesa immensa que volem retre, on ens han aparegut dues de les nostres flaques: la impaciència i la manca de lideratge. Dels primers en trobem molts, i provablement llegint aquest article coneixerem més, que encara avui ens presenten com si la sortida fos fàcil i ràpida i si no s’ha fet és per culpa nostre. I la manca de lideratge ens provoca l’emissió d’un seguit de consignes, algunes contradictòries, que desconcerten i divideixen, dues situacions que hauríem d’evitar si és que realment volem avançar.

Davant que l’evidència que els interessos partidistes provoquen aquesta divisió i manca de lideratge, hem de convenir que, de moment, hem deixat al Govern espanyol la còmoda situació d’esperar i no fer res.

Un vegada votat “gratis” a Pedro Sánchez en la Moció de censura a Mariano Rajoy, un gest que molts vàrem entendre, no voler entrar a negociar els pressupostos és perdre una oportunitat molt important. Clar que per negociar s’han de tenir bons negociadors i aquí també fallem perquè d’entrada ja ens hem posat un llistó tant alt, que ho fa impossible. Però cal recordar que en una negociació de pressupostos es poden negociar moltes coses més que diners, que també són importants.

Com el somni de la independència va per més llarg del que desitjaríem, hauríem de tenir dues estratègies alhora: seguir enfortint-nos econòmicament creant un gran teixit industrial i de serveis eixamplant el món exterior per ser immunes als boicots espanyols i no desatendre les ànsies d’independència. Pel què fa l’economia hem de dir que ho hem fet molt bé, hem incrementat molt les exportacions i hem passat d’unes vendes del 60% a l’Estat espanyol el 1999 al 37% en el 2017. L’objectiu d’avui hauria de ser seguir creixent com ho fem a més de créixer en el nombre de països i en productes.

És una frase del professor Mas-Colell, “Madrid no ens deixa créixer”, i realment ens ho posa molt difícil perquè un dels seus objectius polítics més clar ha estat atacar-nos l’economia i fins ara ho ha fet amb la complicitat de patronals i empreses d’aquí, però tinc l’esperança que canviïn les coses puix que la substitució de Joaquim Gay de Montellà per Josep Sánchez Llibre com a president de Foment, podrem tenir una veu catalana a Madrid i no alineada als interessos de la CEOE, com fins ara. Hem de recordar que ja en el 1899 Foment reclamava per Catalunya un Concert Econòmic.

 

Després de quaranta anys ja seria hora que els pocs que queden, o el català que queda, fes un acte d’honestedat i ens expliqués els catalans les trampes dialèctiques i els enganys que ens varen fer perquè el “poble” aprovés la Constitució. Suposo que com soms molts els que ens sentim enganyats i sobre tot enganyats pels “nostres” que negociaven en nom “nostre” i que avui descobrim clarament que no eren tant nostres ni ho negociaven en nom nostre. Jordi Pujol, va fer una expressió que em sembla molt adient: volíem una americana i ens hem trobat amb una armilla. És per això que avui quan escolto a Miquel Roca defensant la Constitució amb una barreja de cofoisme i supèrbia, li demanaria un acte crític de realisme i d’humilitat i ens digués si allò que ell va negociar i va defensar era realment amb això que ens ha quedat, o com ens ha passat tant sovint ens vàrem deixar prendre el pèl o ens el varen prendre sense deixar-nos-ho fer.

Entenc que és difícil des de posició de prohom que ostenta en Roca, reconèixer que l’han ensarronat és difícil i és millor seguir amb el discurs i poder-se passejar per tots aquells despatxos de poder i de negocis, però algun dia la història ho jutjarà.

Fins i tot estic disposat a acceptar que en aquell moment no es podia fer més, de fet ells mai en parlen però al costat del despatx que negociaven la Constitució, en un altre despatx hi havia els militars que els hi marcaven les línies vermelles, un fet tant greu que com a mínim la invalida per nomenar-la Constitució democràtica, perquè quan entren els militars, sempre surt la democràcia. Són incompatibles.

Vist amb el temps, em sento enganyat perquè allò que semblava un primer pas per sortir de l’atzucac i li vàrem donar un vot de confiança, ha esdevingut la perfecte coartada per encotillar-nos en les voluntats que aquells militars de fa quaranta anys defensaven. No és estrany doncs que avui em senti enganyat pels que pensava eren els meus, i en nom meu negociaven.

I fins que no facin un acte de constricció i ens diguin la veritat, per mi seran vistos com un impostors que cada vegada que parlen de la “seva” constitució amb orgull, em mostren més les seves vergonyes i la vergonya més gran és que avui tenim presos polítics i exiliats polítics, aquest és el resultat del seu “èxit”.

 

 

Els països endreçats i que funcionen tenen en comú que les seves institucions funcionen i són previsibles, mentre que als països decadents les institucions són erràtiques i imprevisibles. Dit això, que és una norma general amb la qual segurament estarem d’acord amb la gran majoria de lectors, a l’Estat espanyol ja fa un temps llarg que les principals institucions han entrat en una deriva de declivi difícilment justificable. Encara que no ho sembli, hi ha una relació directa causa-efecte entre el bon funcionament de les institucions i l’economia. Tots sabem el que pateixen certs sectors econòmics per la manca de seguretat ciutadana o per la manca d’una seguretat jurídica.

Montesquieu va teoritzar sobre la separació de poders criticant la monarquia francesa i va escriure el llibre L’esperit de les lleis, publicat el 1748, on proposava la separació de les tres branques del poder: el legislatiu, l’executiu i el judicial. Una independència que ha estat inspiradora a totes les constitucions liberals posteriors.

Semblava que la Constitució del 1978, inspirada també en aquests principis, hauria resolt per sempre mésl’antiga tendència espanyola de les interferències entre poders, però han hagut de passar uns anys per adonar-nos que l’objectiu s’ha pervertit per interferències polítiques i per allò tan denigrant i conegut: “Per raons d’estat”; és a dir, la supeditació del dret a raons estranyes.

Quan s’invoquen “raons d’estat”, en el fons hom hi interpreta condicionants polítics que no encaixen en l’ordenament jurídic i se l’ha de desfigurar per encabir-hi les causes que es pretenen jutjar. És el que està passant actualment amb tots els acusats del procés català, que, amb la pretesa defensa de la unitat d’Espanya, són víctimes d’unes acusacions greus per uns fets reals tan febles que ni la justícia d’Alemanya, ni la de Bèlgica, ni la de Suïssa, ni la d’Escòcia hi han vist matèria acusatòria. Però, quan s’invoquen les raons d’estat, la justícia deixa de ser justa.

El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena, instructor de la causa contra el procés, defensa que els jutges han de tenir ideologia perquè la ideologia “ajuda a interpretar la llei”, diu, i una vegada dit això, nega categòricament la politització de la justícia. És cert que els jutges han de tenir ideologia, de fet és impossible que no en tinguin, forma part de la persona, el que grinyola una mica és que es defensi que la interpretació de les lleis es faci en funció de la seva ideologia, perquè imaginem-nos que el senyor Llarena fos d’extrema dreta, la seva interpretació seria molt diferent de si fos de creences d’esquerra. Aquesta invocació, més que deixar-nos tranquils, evoca el sentiment d’inseguretat jurídica, que molts sentim en aquest procés.

Aquesta setmana passada el descrèdit de la justícia i la inseguretat jurídica ha fet una pas més cap al precipici amb l’acció del president de la sala tercera del Tribunal Superior, Luis Díez-Picazo, que ha aturat una sentencia en ferm dictada per la sala contenciosa administrativa que determinava que els impostos de les hipoteques els ha de pagar el banc i no el client. És cert que així que es va fer pública aquesta sentència hi va haver una mena de terratrèmol per les repercussions econòmiques que suposava, puix que els bancs haurien de tornar tots els impostos cobrats i, segons Moody’s, podria ser una quantitat superior als 4.000 milions d’euros. L’histerisme es va apoderar de la borsa i les cotitzacions dels bancs en un sol dia van perdre uns 9.000 milions d’euros de capitalització. La raó que justifica el magistrat Díez-Picazo per aturar la sentència és: “Per les enormes repercussions socials i econòmiques” que té el veredicte; dit clarament: “Raons d’estat.” Ara seran 31 magistrats els que ratificaran o rectificaran aquesta sentència. Una vegada més estem immersos en una inseguretat jurídica –i no per culpa del procés– tant sigui vist pel cantó dels hipotecats com pel dels accionistes del banc. El 5 de novembre sabrem el veredicte final, però el desprestigi internacional de la justícia ja no pot ser més gran.

Article pubicat a El PuntAvui el 24-10-2018

Articles més antics »