Feia poc que el socialisme català s’havia integrat en el PSOE, i jo que militava en el Reagrupament, abans de la fusió, ja m’havia donat de baixa. Així que en Pallach va morir, el partit havia entrat en una deriva que no m’agradava i llevat de poquíssimes excepcions, Pere Tió n’era una, la resta el que els preocupava era el seu devanir polític, per dir-ho d’una manera suau. Devanir que va quedar clarificat amb la promesa d’una canongia ben pagada com a diputat europeu de Verde Aldea. A partir d’aquí, tot va ser fàcil. Vaig aguantar com a militant perquè en Tió, persona que estimava molt, em va dir que com més militants poguessin demostrar, més poder tindrien.  Així que vaig rebre una trucada a casa meva del meu amic, mestre i admirat Salvador Sunyer, demanant-me una cosa sorprenent: em va demanar si podria rebre a casa mesa, ni més ni menys que l’Heribert Barrera!  De fet en un principi amb l’Heribert vam militar en el mateix Reagrupament, fins que se’n va sortir per defensar un partit amb tanta història con ERC.  Jo que era un ningú el mestre Salvador Sunyer em demanava si podria rebre a casa meva a l’Heribert Barrera!!! Clar vaig dir humilment que sí, que cap problema i que l’esperaria a l’hora que ell em digués. Fou una tarda d’un diumenge, i amb ell va venir l’Hortalà i dos més que ara mateix no recordo els noms.  Després d’unes presentacions formals, vam entrar en matèria i l’Heribert em proposa ser el cap de llista a les municipals de Girona per ERC. En aquells moments, jo tenia un problema familiar greu que em demanava molt de temps i a més estava totalment dedicat a l’activitat social empenyent un projecte que avui se’n gaudeix més de 150 nois i nois amb deficiències intel·lectuals.  I quan li vaig raonar, ho va entendre.

A banda d’aquell dia, personalment hem tingut poques trobades, potser dues més i segurament ni em recordava.

Arran d’un llibre que va escriure i unes declaracions seves que coincidien amb unes de la Marta Ferrusola, es va desplegar tot una campanya en contra d’ell en el que se l’acusava de racista.  Va ser víctima dels intel·lectuals del moment, del bonisme imperant, i de la pressió mediàtica. Fins i tot va rebre el rebuig dels seus i del seu partit. Carod Rovira, màxim responsable a les hores d’ERC, declarava que estudiaven obrir un expedient a l’Heribert Barrera pel seu pensament. Jo havia llegit el seu llibre i em semblava molt assenyat així com les declaracions de la Marta Ferrusola, i al veure tanta hipocresia, vaig sentir l’obligació moral d’alçar la meva veu, per minsa que fos,  i publicar a El Punt un article en defensa dels dos. L’article va ser publicat el dilluns 19 de març del 2001 amb el títol “ La Marta” i com a resposta en   el mateix diari, en cartes al director, i en el meu email unes quantes persones es van dirigir per tractar-me de racista. Avui que plorem la mort d’aquest patriota i que va fer de l’honestedat la seva senyera, sento una gran goig haver posat la meva veu en defensa del seu pensament, que també era  i és el meu