Deixeu-me dir d’antuvi que l’expresident José Montilla, no ha estat mai sant de la meva devoció. No per res personal, que ni tan sols el conec. Simplement sempre m’ha semblat una persona de perfil autoritari i d’ocupar llocs de responsabilitats pels quals no estava preparat, i qui fa això em demostra una manca de modèstia impressionant. Cap empresa mitjana hauria contractat a un alt dirigent amb el currículum de l’ex, però com malauradament en la política no s’arriba als llocs de responsabilitat pel CV sinó per vots, ell va ser el meu President.  Les conseqüències de l’eficiència del seu mandat,  les estem pagant ara tots.

Montilla és i ha estat sempre PSOE, fins i tot quan era president de Catalunya.  Mai em vaig creure allò que va dir al seu company José Luis Rodríguez Zapatero: “José Luis, te queremos però queremos más a Cataluña”.  El PSC-PSOE, que si ningú em diu el contrari aquest és el seu nom vertader (i el nom fa la cosa) a Madrid mai ha votat diferent del PSOE. Mai! I en els moments més crítics i contraris a Catalunya (LOAPA i Reforma de la Constitució) cap diputat català socialista i del PP,  ha sentit angunia i ha trencar la disciplina de vot, tot i que alguns diputats del PSOE espanyol ho han fet. Ens podem posar qualsevol tipus d’ulleres, com Montilla recomana a Maragall,  però la realitat és la que diu l’ex conseller Maragall, el PSC-PSOE és invisible vist des de Catalunya,  i en aquest moments ser invisible és sinònim d’irrellevant per Catalunya. O pitjor; són els “catalans útils”.

Potser és l’edat, però ara començo a ser malt pensat, i el fet que Zapatero esperonés als catalans a reformar l’Estatut, amb allò de: “Pasqual, defensaré el Estatuto que salga del Parlamento Catalán” va ser una trampa que ens va fer el president espanyol. Perquè nosaltres anàvem amb honestedat, i tal con s’ha vist després, ells no. Primer ens esperaven per passar-ho el ribot, i per més tard deixar que fos la trituradora del Tribunal Constitucional, que fes la darrera feina.  I és ara que d’aquella sentència han pogut tancar dos fronts importantíssim per Catalunya: la llengua i l’autonomia financera, deixant clar que ara qui mana és Espanya i enterrar per sempre el famós pacte constitucional del 1978.  El què ens han fet és una mena de Decret de Nova Planta, per etapes,  més fi, més intel·ligent, però amb la mateixa intenció i amb els vots de molts diputats catalans. Una pena i una tragèdia per Catalunya.