Vaig començar en la darrera campanya electoral però ara ho faig més radical, no veig cap anunci de cap partir, ni cap spot publicitari, ni escolto cap entrevista de cap candidat, només – i me m’acuso – vaig veure el debat entre Rubalcaba i Rajoy i els titulars dels diaris. Però no en veuré cap més ni escoltaré a ningú més. La meva raó és ben clara: el seus discursos són insuportable. Ens tracten com incapacitats i ens enganyen amb l’únic propòsit d’assolir el seu escó, després – com sempre – callats fins d’aquí quatre anys.
Les circumstancies i l’entorn canvia tan ràpidament i radicalment que avui, el discurs que ens podrien proposar amb honestedat és que farem allò que ens manin Merkel i Sarkozy, res més. De fet ja ho estem fent. Fa mesos que Espanya està intervinguda, i dit sigui de pas, i intervinguts no ens va pas tant malament. Quan manava Zapatero i el PSOE, fèiem molts més disbarats per encaminar-nos cap al precipici.
El dia D+1; és a dir, després de les eleccions, haurem de tornar a fer una retallada de despesa molt important i un increment d’ingressos no menys important. Les noves previsions de creixement ens diuen que la nova retallada haurà de ser de mínimament 15.000 M €. a més de la que ja tenim compromesa. I quan ens prometen polítiques que suposen més despesa, es falç! En enganyen! Ens menteixen! I per mi és el pitjor comportament que em pot fer un polític, enganyar-nos, perquè ens demostren l’escàs respecte que ens tenen.
Com jo sóc català, aquells que han atacat a Catalunya, a la llengua, o ens han enganyat prometent-nos allò que no van complir, ja no tenen cap credibilitat i per tant com a català, ni que ara ens demanin perdó, tindran el meu vot. Quan en enganyen dues vegades, la segona vegada, ja és culpa nostra.
Rubalcaba em fa pena, si no fos per l’escassa credibilitat que té, diria que és un perill públic, per la seva inconsistència en defensar els seus actes. Renega de l’energia nuclear i ell va allargar deu anys la vida de les centrals nuclears, renega de les retallades i ell va retallar; sous de funcionaris i pensions, i ens obligava als catalans a fer una retallada de la despesa del doble de la que fa el Govern català.
També em fan pena, pel meu país, els metges que volen fer dos dies de vaga política la setmana que ve. I voldria fer un homenatge a la meva infermera i al meu metge de la Seguretat Social, perquè, encara fa pocs dies hi vaig anar, i són conscients de la realitat social, econòmica i política que estem vivint. Segur que no faran vaga. Em fa pena quan llegeixo que la presidenta del Parlament de Catalunya, magnifica les retallades de sous dels diputats, o quan Duran Lleida diu que fa dos anys que té el sou congelat. Em ve a la memòria una magnífica resposta que la Consellera d’Ensenyament Irene Rigau va fer a un mestre sindicalista quan aquest li va preguntar què faria per motivar als mestres. La resposta va ser impecable i implacable: “ com pots dir que estàs desmotivat tu a un pare que té el fill a l’escola i potser esta a l’atur i fa dos anys o més que no troba feina?” En aquest país tenim prop de set-cents mil persones aturades i a tot l’Estat espanyol cinc milions. I potser algú ha de començar a dir que s’apropen tems molt difícils i que ja res serà el que era. I els primers que hauran de canviar són els comportaments dels sindicats, que avui per avui per defensar els seus afiliats, s’han convertit en una fàbrica de parats. No és avisant-nos, com han fet, de la seva intenció d’inflamar els carrers després de les eleccions, com ajudaran a sortir de la crisi ni crear les condicions ni el clima idòni per crear llocs de treball. Quina tropa!