Una de les coses que em fan posar més enfurismat és la barreja entre el populisme i la demagògia. Accepto, encara que no comparteixi, totes les ideologies, totes les idees, quan són raonades, però la lleugeresa davant de coses importants, els actes de fe, les adhesions incondicionals a les persones o als grups sense més suport que el gregarisme, les rebutjo rotundament. El culte a la personalitat dels líders o els partits, és un primer pas cap el totalitarisme. Així doncs, quan escolto a una colla de polítics que sempre té un discurs prim, monòton i simplista davant de problemes complexes, encara que pugui parlar de la meva causa, mai el votaria. Vull i desitjo pel meu país polítics preparats, que no hagin de recórrer a l’engany i que tinguin una preparació i un discurs estructurat més que no pas l’excitació com a model, encara que l’excitació, tot i ser efervescent, en principi sigui més atractiva.

Ara, el debat més viu és entre el Pacte Fiscal i la Independència, i és tan viu que semblaria que són antagònics quan els dos són totalment compatibles. És veritat que potser l’assoliment del primer retardaria uns quants anys el segon, però en cap cas l’anul·laria si els catalans ho volen. Però per què ara cal el primer, fins i tot amb aquests efectes secundaris indesitjables?  La raó primera és que nosaltres no som sols en el món i el món ens està mirant i ens cal carregar-nos de raó. Ja sé que els més impacients tenen raons poderosíssimes per tirat pel dret, però una cosa és el que la nostra raó, i l’altra és la del món. La segona raó és perquè avui per avui encara el Pacte fiscal amb prop del 80 %, és el que aplega més massa social catalana. La independència és un 51%. I en aquests processos és molt important anar acompanyat amb el màxim gruix de la societat. I el tercer és perquè si Espanya és fa l’orni i ens el denega, tindrem raons poderosíssimes per defensar i defensar-nos davant de tot el món. La sentència del TC sobre l’Estatut ha estat un revulsiu a l’independentisme català i no tinc cap dubte que una negativa al Pacte Fiscal, seria l’error més gran que faria Espanya i que ens faria guanyar més independentistes.

També hi ha una altra raó, no menor, que cal considerar. El procés cap a la independència serà un procés costos amb moltes dificultats i hi tindrem tot el potencial espanyol contra, que no és menystenible. Només cal veure ara quin comportament tenen els espanyols amb la discriminació en infraestructures i l’escanyament financer que provoquen a la Generalitat que no ha pogut pagar els concerts subscrits aquest més d’agost. I aquesta deslleialtat espanyola, ha evidenciat un comportament també molt català: la incapacitat de la societat a assumir qualsevol petit inconvenient. La incomprensió social i de molts partits polítics, cap a les dificultats provocades per altri, la defensa del seu interès per sobre de l’evidència dels fets, em fa pensar que si no canviem seria impossible embrancar-nos cap un procés de independència perquè les dificultat temporals, però dificultats a la fi que haurem de suportar, seran moltes. Si la societat no té capacitat de sacrifici i de discerniment de qui ens provoca els problemes, és millor pensar-nos dues vegades abans d’iniciar un procés cap a la independència.

Si en el Pacte fiscal ja tenim partits que s’autoexclouent del gran consens socials i transversal, per defensar Espanya, no cal massa imaginació per sospitar de la virulència dels discursos del PP, dels PSC, i de Ciutadans, en un procés cap a la independència. Per aguantar tota aquesta pressió necessitaríem la resta de forces polítiques molt cohesionades, i pensant molt més amb Catalunya que amb les rendibilitats partidistes, i això avui encara és impossible.

Així doncs, davant la impossibilitat que veig que aquesta classe política d’avui tingui la grandesa política que requereix un procés tant important per Catalunya, i que la societat estigui poc disposada a fer qualsevol sacrifici imprescindible en una transició cap a la independència, el més assenyat ara mateix és fer pinya i dedicar tot l’esforç al Pacte fiscal i això no suposo que hàgim de renunciar mai a la independència.