Era una de les primeres convencions que fèiem amb la presència del que havia estat  conseller del govern basc i pare del concert econòmic basc i que a les hores era el Conseller Delegat del BBVA, Pedro Luís Uriarte,  una de les persones que he conegut més dotada pel lideratge. Ens fa la ponència i ens presenta uns projecte a quatre anys amb objectius tremendament exigents però imprescindibles per la supervivència.  Ell, amb el seu estil, es mostra molt exigent i realista a l’hora, per l’esforç que demana i també esperançat perquè està segur de la resposta del grup. Però de cop, s’atura i ens mira a tots i ens diu: “això només ho podrem assolir si tots estem convençuts de fer-ho i hi posem el màxim del nostres esforç. Jo seré el primer de posar-li, i és per això que us demano, que si algú no hi creu o no es veu capaç de fer-ho i d’aportar-hi el màxim del seu esforç, ho digui ara i surti del projecte. No podem tenir insegurs ni passivitat. I us dic que a fora hi ha molta gent que donaria el què fos per aportar el màxim a aquest projecte. Si tots n’esteu convençuts, estic segur que ho assolirem”. El projecte era prou gran i engrescador com perquè tots sortíssim aquell dissabte a migdia de l’Hotel Santa Marta de Lloret, el màxim de motivats i convençuts i cap deserció.

Conec a l’Artur Mas, i sé de la seva capacitat de lideratge. Sé que és una persona que sap que la vertadera autoritat només es guanya amb l’exemple, amb el sacrifici de l’esforç i dient sempre la veritat. És per això que estic segur que aquest nou camí emprès, per més difícil que sembli, no és pas una improvisació i molt menys una fugida endavant irresponsable, com alguns ho presenten mostrar.  L’objectiu és molt alt i per tan l’estratègia ha de ser complicada i difícil, però mai un país ha avançat si no té l’atreviment d’intentar canviar les coses per més difícils que semblin. L’immobilisme de tants anys  ja  sabem els resultats, ara cal treballar per canviar-los i necessitem objectius nous.

Jo no sé si l’Artur Mas ha demanat als seus màxims col·laboradors la implicació total al projecte i en cas de no creure-hi, que se n’apartin, com ho va fer l’Uriarte amb  nosaltres. Però ell tampoc pot tenir en el seu entorn a ningú que flaquegi, ningú que no hi cregui, ningú que dubti perquè seria el principi del fracàs del projecte i de Catalunya. En PLUS, tal com coneixíem a Pedro Luís Uriarte Susaeta, ho tenia clar, i mai hauria volgut tenir a algú al seu costat, per important que fos, que no s’hi entregués totalment. Els incrèduls sempre és millor que se s’apartin o s’han d’apartar perquè jugar a l’ambigüitat i estar al capdavant si assolim l’èxit i també al cap davant amb el “jo ja ho deia” si fracassem, és una posició deshonesta, insolidària i tractant-se de Catalunya, poc patriota. Ja hi ha molt d’espai pels contraris i per tant ja tenen pou lloc per explicar els seus dubtes. A més, si van a l’altra banda tindran el respecte de tots els que defensen els seus objectius i interessos contraris, i sempre que ho facin amb arguments, mantindran el mateix grau d’honestedat i patriotisme que la resta. Aquesta és la grandesa de la democràcia.

Sempre he dit i escrit que el procés de la independència de Catalunya només serà possible sumant-hi els conversos, per tant,  canviar no és ser deshonest; deshonest és no canviar i mantenir-te on eres quan els objectius han canviat, especialment si ets el Secretari General de CiU. Ara no és hora dels que acompanyen al President en aquesta singladura, no hi cregui: “si digués el què penso, em penjarien”, ho diu tot.  És hora d’equips forts i cohesionats. Sincerament i amb tot el respecte: tinc por de la teva por.