Un dels exercissis que sovint es fa en grups de persones és mostrar-los un dibuix en el què hi ha una dona. Els participants l’han de mirar un segons  i no dir res fins que se’ls pregunta. Al poc temps de mirar-la es treu el dibuix i es demana a cada  participant que descriguin el dibuix que han vist. Uns descriuen una dona jove i guapa i altres una dona vella i desdentada, semblant a “doña Rogelia”. Tothom ha mirat el mateix dibuix i no tothom hi veu el mateix. El mateix passa amb la frase del títol d’aquest article atribuïda a Juli Cèsar. Els uns hi veuen que la divisió ens fa perdre oportunitats i força mentre que altres, com la ciència de la computació, és una estratègia per resoldre problemes difícils i complicats, que consisteix en dividir un gran problema en petits problemes i així són més fàcils de resoldre.

El moment actual de la campanya electoral ja s’han dibuixat clarament els dos pensaments; els unionistes que creuen amb les bondats d’allò que és gran per resoldre els problemes i els que creuen amb el poder del més petit. Un dels economistes actualment més influents Rober J Barro, en el 1991 va publicar al Wall Street Journal un article de referència en el que teoritzava sobre l’eficiència dels estats petits.  Aquestes dues concepcions entre el gran i el petit, han entrat de ple en la campanya electoral i a l’apropar-nos a la darrera setmana pel dia de la veritat, un nou element, per altre part esperat, ha aparegut: la guerra bruta. Ja no n’hi ha prou amb les mentides, ni amb l’engany, ni amb la por, ni amb l’insult, per neutralitzar allò que sembla imparable;  comença  a aparèixer l’estratègia de si no el pots convèncer, l’has de destruir. El petit problema pel seu èxit, és que malgrat tots els unionistes s’uneixin en aquest objectiu, tenen davant un líder que no s’arronsarà i a més el procés depassa, en molt, al mateix líder. És un procés majoritari de la societat  catalana que vol ser consultada.

La primera vegada que van intentar aquesta estratègia, vam perdre un banc català , i amb ell un potencial econòmic català molt important, però, una vegada més, Catalunya va sobreviure tot i el seu potencial destructiu que van emprar i l’ajut de gent nostra com ara, alguns dels quals, fins i tot, havien estat en nòmina de Banca Catalana.

Queda clar que no m’agraden els missatges dels unionistes en el que ens adverteixen dels malts que patiria l’economia catalana fora d’Espanya però tampoc m’agrada quan es diu que amb la independència no tindríem cap problema. És cert que tindríem un problema més petit perquè només tindríem el nostre, i per tant, més fàcilment resoluble,  però també tindríem problemes. L’entorn ens condiciona.  Però treballaríem, ens esforçaríem i fins i tot ens sacrificaríem per un futur nostre molt millor. Hi ha dues raons per aquest optimisme: el nostre problema seria més petit i perquè vull pensar que reconstruiríem un país de bell nou,  amb uns valor més propis del que fórem sempre els nostres.

Per fer-nos un futur atractiu dins d’Espanya, hem vist que els unionistes tenen pocs arguments, però és que el futur espanyol encara és més negre. La UE està preparant els pressupostos per el període 2014 a 2020 i la proposta que ha fet el  president del Consell Europeu Herman van Rompuy de reducció dels ajuts regionals i agrícoles. D’aprovar-se així, suposa per Espanya la pèrdua de 20.000 milions d’euros: 11.700 M € per la cohesió social i 8.300 per les polítiques agràries, i si això hi afegim que per primera vegada Espanya serà contribuent net a l’UE, el futur no deixa massa espai per l’optimisme.

Si tenim en compta que aquets ajuts van bàsicament a les comunitats del sud d’Espanya, entendrem  el seu nerviosisme per com poden quedar les seves finances amb una sortida de Catalunya.

El nostre futur immediat no serà fàcil ni junt amb ells ni separats d’ells; però des dels darreres tres-cents anys, tenim la primera oportunitat, de fer que el nostra futur no sigui el que era.