Primer vam tenir eufòria, a la nit vam tenir incredulitat i l’endemà desencís, i ràbia. No vam tenir ni temps de salpar de port  que la nau va bolcar davant de tot el món i amb tots els nostres somnis, com aquella caravel·la de l’Expo 92. I la culpa no és d’altri sinó que es totalment nostre puix que així ho hem volgut democràticament.  Com va dir el president Jordi Pujol, sobre el nou estatut referint-se amb el procés d’elaboració: “ no ens hem agradat”.  Una vegada més hem de dir clarament i alt, que tampoc el 25-N “no ens hem agradat”.

No hi ha cap procés extraordinari ni d’empresa ni de país, que es pugui fer sense un lideratge fort i amb gran recolzament social. I el procés que havíem iniciat era tremendament difícil, però alhora també era tremendament engrescador. De fet, era un procés que havíem esperat tres-cents anys i podrem dir a les futures generacions, que nosaltres i només nosaltres, hem malmès el somni.

Per què des de Madrid al veure els resultats de CiU que l’han personalitzat amb l’Artur Mas, van dir: “Espanya ha guanyat” al temps que respiraven amb la profunditat que hom ho fa després de sortir indemne d’una gran tempesta?

Per què pensen que tots els atacs anaven exclusivament, i encara hi van, a la persona d’Artur Mas i no d’Oriol Junqueras ni de Joan Herrera?

Per què encara avui en la manifestació espanyolista tots els atacs del manifestants anaven a la persona d’Artur Mar?

Perquè ells saben prou bé que aquest procés és impossible si no surt del centre sociològic i l’únic líder que va posar tot el seu capital polítics i personal a fer una consulta des del centre sociològic, va ser Artur Mas; un fer que va  canviar de cop el paradigma del què havia estat fins ara l’independentisme. De fet fins que Artur Mas no es va pronunciar clarament pel dret a decidir, Espanya no havia mostrat mai el seu neguit per l’independentisme català.

I per què ara tots els nacionalistes  espanyols demanen que dimiteixi Artur Mas?  Perquè tenen por que un altre dia hi hagi unes noves eleccions a Catalunya i els catalans, tinguem les coses més clares i votem majoritàriament per l’únic líder que ens pot portar fins al dret a decidir.

Els líders polítics catalans després del 25-N ens han demostrat que segueixen instal·lats en la defensa dels seus interessos de partit, i no del país.

Per què l’endemà de les eleccions Joan Herrera demanava a ERC fer un nou tripartit per evitar la investidura d’Artur Mas si és l’únic que pot portar-nos al dret a decidir?

Per què l’Oriol Junqueras que durant la campanya fa ver ostentació de la seva capacitat d’entesa i d’acords, com alcalde posant-nos com exemple el reguitzell de personatges i institucions de tota mena, alguns de ben curiosos,  i just el dia 26 imposa la condició que CiU ha de trencar els pactes que té amb el PP?

Per què Oriol Junqueras va passar de proclamar-se al soci més lleial a CiU durant la campanya, i a partir del 26 no vol assumir responsabilitats de govern?

Per què el PSC està disposat ara a parlar amb CiU sobre la Diputació de Barcelona?

Per què ERC es presenta a unes eleccions i es converteix en el primer partir, segurament del món, que no vol governar tenint-ne possibilitats?

Totes aquestes estratègies tenen com a dominador comú assolir quotes de poder: Herrera sap que amb un nou tripartit tindria més quota. El PSC, si vol parlar de la Diputació serà per augmentar la quota de càrrecs públics, que en va molt escàs. I si ERC vol que CiU trenqui els pactes amb el PP, es perquè el PP té la vicepresidència de la Corporació dels Mitjans de Comunicació i segurament és un càrrec que li fa goig per algú del partit.

No seré jo qui defensi els pactes amb el PP, però quan es posen pel davant aquestes exigències  de la governabilitat del país i el dret a decidir, també tenim el dret a dir-ho.

Si no  hi ha un pacte molt ferm per governar per tota aquesta legislatura que serà tremendament complicada i amb desgast, cosa molt difícil amb aquesta ERC que ara ens recorda més a la vella de l’ostentació de la clau, no podem ni intentar negociar un nou pacte fiscal. Els catalans hem afeblit el lideratge de qui ens havia de portar a la consulta, i lamentablement sense lideratge, no podem somniar.