Un privilegi que de vegades et dóna la vida, i en aquest cas també els anys, és haver conegut el malaguanyat polític Josep Pallach. Si fóssim capaços de repassar el que deia i defensava, avui entendríem molts problemes del PSC-PSOE. També advertia que a alguns partits polítics els costaria molt sortir de la clandestinitat o l’oposició perquè allà totes les proclames i tots els programes són possibles. El gran problema és, deia, quan cal transformar la lletra en fets.

El 25-N passat, el nostre país va celebrar unes eleccions en què, per primera vegada des de feia tres-cents anys, alguns partits portaven com a punt essencial el dret a decidir i convocar una consulta durant aquesta legislatura. És un fet que a ningú se li escapa i és d’una tremenda complexitat i ple de dificultats. Doncs bé, el nostre país ha votat democràticament i majoritàriament fer aquest pas dificilíssim també pel camí més difícil, quan semblaria que la lògica és proposar fer-lo, almenys pel que fa nosaltres, pel camí més fàcil; les màximes dificultats ja ens les posaran prou els altres.

Però els catalans som així i potser això explica que hàgim hagut d’esperar tants anys per arribar fins on som. Veurem com acaba tot plegat, però el realisme impedeix qualsevol espurna d’optimisme. Sospito que, com deia Pallach, a ERC, malgrat haver passat pel govern, encara els costa sortir de l’oposició. En tot cas i a causa de tantes adversitats que tenim, seria millor tornar a fer unes eleccions anticipades que no pas mantenir un govern dèbil. La crisi econòmica és molt dura i el precipici fiscal que haurem de passar el 2013 amb la reducció de 4.000 milions d’euros és un escull massa gran per passar-lo amb governs febles.

De moment, en el llistat de propòsits de la negociació sobre la “política econòmica i pressupostaria de transició” s’observa una vegada més que som campions en la creativitat per augmentar impostos, taxes i descobrir-ne de nous, i potser hem de recordar que Catalunya és un dels tres països del món que paga més impostos. I també seria bo recordar que la pressió fiscal, quan és tan alta, només la paga el que queda de la classe mitjana i la baixa, no ens enganyem. O és que ningú sap que algunes fortunes catalanes han emigrat cap a comunitats o països on la pressió fiscal és més baixa? És que ens arriba la preocupació que avui tenen als francesos perquè veuen com les gran fortunes els marxen? O és que era una broma quan el primer ministre de la Gran Bretanya, David Cameron, va dir públicament que els emigrants fiscals francesos serien ben rebuts al seu país? O és que no hem vist com aquesta mateixa setmana la UE mostrava la preocupació per aquest fenomen?

De totes maneres, fins i tot en l’anunciat dels documents base de la negociació entre CiU i ERC no s’hi pot veure el que en aquest cas és més important: els números, perquè al capdavall es tracta de fer un pressupost i quadrar els ingressos amb les despeses.

Els catalans ens hem ficat a la trampa de l’endeutament i una vegada hi has caigut hem perdut molta part de la nostra independència i iniciativa, i sortir-ne és un procés llarg i difícil, i segur que gens gratificant, pel fet d’estar en un govern amb aquesta situació, però precisament és en els moments excepcionals quan el país descobreix quins són els polítics excepcionals. Voler fer alhora la transició nacional i rebaixar 4.000 milions d’euros de dèficit, amb un Estat espanyol que clarament, com diu Mas-Colell, “saboteja” els comptes de Catalunya, i amb un govern inestable, és una quimera: un impossible.

Vista la unitat contra l’esborrany del projecte de llei de Wert, hom pensa que contra Wert vivim millor. El dret a decidir i la crisi econòmica, ja és una altra cosa.