Com si es tractés de les millors pel·lícules d’Alfred Hitchcock, aquest últim dia de l’any 2012 tot el món ha estat mirant cap als EUA mentre esperàvem un acord dels dos partits polítics que allunyés el famós abisme fiscal. Sabíem que si no arribaven a cap entesa les retallades que entrarien en vigor a la primera potència econòmica mundial provocarien una recessió econòmica als EUA i que podria esdevenir mundial. Els europeus coneixem prou bé els efectes i el cost social que comporten unes retallades excessives i és natural que els principals centres de poder econòmic hi tinguessin l’ai al cor. Però com que ja ens hi tenen acostumats (la UE fa el mateix) els acords sempre arriben a l’últim minut i sempre és parcial. En aquest cas, l’acord només és en la part dels ingressos i han deixat la segona part, la de les despeses, per als propers dos mesos, de manera que l’esglai encara té recorregut, com també ens ho indiquen l’FMI i les principals agències de ràting en qualificar l’entesa com a parcial i no definitiva.

Però la sensibilitat dels especuladors que gestionen els mercats mundials és tan alta que només amb aquesta solució incomplerta la prima de risc espanyola ha baixat més de 40 punts i les borses han pujat, un fet que ens indica clarament la complexitat de la gestió política d’avui perquè la majoria de les variables més importants no depenen d’ells, ni dels esforços que hi facin els ciutadans, ni tant sols amb l’encert que tinguin amb les seves polítiques. El món és global i els problemes s’han fet globals, de manera que només poden ser globals les grans solucions. Amb això no vull dir que aquesta realitat ens eximeixi de fer bé les coses a casa, al contrari! Però és bo saber que nosaltres som víctimes o beneficiaris de les nostres polítiques i de la dels altres. Tenir la casa arreglada ens prepara per estar a punt en la sortida quan toqui, si no, ells sortiran i nosaltres quedarem enrere.

Els catalans tenim un fet diferencial important i és que directament i indirecta hem de posar en ordre dues cases que encara avui són les nostres: Espanya i Catalunya. I com en els jocs dels disbarats aquesta cadena té un efecte multiplicador en les dificultats, i encara més quan qui té la clau de la caixa és deslleial, arbitrari i insolidari. El govern espanyol, amb el poder que té la clau de la caixa i els altres poders d’estat, ha iniciat una campanya clarament “de acoso y derribo”, com dirien ells de l’autonomia catalana amb la clara intenció de desprestigiar-la i de fer-la fracassar. L’escarni diari el podem veure amb fets sibil·lins i amb fets de traç gruixut, però la campanya de desprestigi a tot el que és català fa molt de temps que ha començat i l’hem de reconèixer, amb una gran eficiència.

Quan retarden uns dies l’enviament dels diner i el govern català no pot pagar les nòmines, o ens obliguen a fer immisericordioses retallades, ells saben que els perjudicats d’aquí no van a manifestar-se i a queixar-se a la Moncloa, sinó que van a la plaça Sant Jaume, i els catalans hauríem de tenir molt més clar l’origen del problema. Amb aquesta complexitat de la governança moderna, en què sovint les conseqüències tenen un origen molt llunyà, hauríem de ser més conseqüents i algunes vegades respondre a certes declaracions de certs líders defensant unes solucions extremadament simplistes a problemes tant difícils. Com a mínim, és sorprenent no fer-ho.

Totes les previsions diuen que el 2013 serà un any molt difícil; nosaltres sabem que reduir 4.000 milions d’euros sense causar dolor és impossible. Serà el nostre abisme fiscal, que em temo que no podrem evitar perquè l’altra part necessita mostrar que són ells qui tenen la clau i la força. El que em sap més greu és que encara alguns d’aquí els ajudin i defensin quan ens fan mal.

Article publicat a El Punt Avui, 130106