A principi de la dècada dels anys 70 del segle passat, a l’Estat espanyol hi va haver una greu crisi bancària que va afectar més de 50 entitats amb un volum que, traduït ara en euros, seria d’uns 10.000 milions d’euros i prop de 2.600 oficines. És d’aquell temps la creació del Fons de Garantia de Dipòsits per la banca, que assegurava els dipòsits bancaris fins a la quantitat de 500.000 pessetes (3.000 euros). Llavors la crisi pràcticament va ser exclusiva del sector bancari i les caixes se’n van sortir força bé, fins i tot reforçades tant pel que fa al negoci com en la confiança, un intangible molt important en aquest sector. La crisi dels anys 70, com la d’ara, la va provocar una morositat molt alta, i la manca de líquid i la fugida dels dipòsits hi van fer la resta.

Pràcticament totes les entitats que van entrar en crisi tenien el mateix patró: impossibilitat de recuperar els crèdits concedits. Un cas a part seria el de la Banca Catalana, que com tothom sap, a més, va ser una víctima dels adversaris polítics del president Jordi Pujol, que no repararen a utilitzar-la i perjudicar-lo esperant beneficiar-se’n políticament.

La crisi actual, encara que tothom parli de la banca com un tot, és bàsicament d’origen exclusiu de les caixes, però el virus destructiu és el mateix dels anys 70: una morositat incobrable. Deixant de banda la mala gestió que se n’ha fet, podem observar que pràcticament només hi ha dues maneres de portar una entitat financera sana a la fallida: un pànic amb la consegüent retirada de diners, i per unes inversions mal fetes. El primer parany queda en part mitigat per la garantia que tenen els dipòsits a través del Fons de Garantia, i ara amb l’aval de l’Estat, i dic en part perquè si fos un pànic general, els elements de garantia no resistirien. El segon, les inversions, formen part de la gestió pròpia de la banca: la gestió del risc.

Per tant, és l’element clau i crític de tota entitat, perquè hi va unida la seva solvència. Una entitat pot tenir una campanya per captar dipòsits molt agressiva i oferir uns interessos excessius, i la pot rectificar al moment, mentre que si has fet una campanya molt agressiva en concessió de crèdits, pots aturar-la però la vida dels crèdits concedits continua, tal com hem vist amb la morositat lligada al totxo.

És per això que algunes entitats, en el mateix entorn econòmic i legislatiu de la resta, superen sense problemes la crisi i altres cauen en fallida. No ha estat per culpa del que han pagat pels dipòsits. Ha estat per culpa de la irresponsabilitat en la concessió de crèdits.

L’ordre que ha donat el Banc d’Espanya a les entitats posant-los un límit en els interessos dels dipòsits, i que està molt per sota de la inflació, és un interès molt interessat i només ho podem entendre com una altra ajuda al sector bancari. Es limiten els interessos que requereix el poc estalvi de la gent modesta. És una nova taxa invisible a poc més del 7% de la capacitat d’estalvi que tenim. I perquè quedi més clar, aquest regal al sector bancari no ha tingut cap contrapartida en la inversió, i el Banc d’Espanya (BE) deixa lliure els interessos a aplicar als crèdits i els tipus de comissions.

Aquesta instrucció tampoc no ha deixat gaire contenta la banca, perquè si tota intervenció afecta la competència quan es deixen fora els competidors, l’efecte pot ser molt negatiu. I curiosament, el BE només té jurisdicció sobre els bancs de l’Estat espanyol i les filials de bancs estrangers a l’Estat, però no de les sucursals dels bancs estrangers i, per tant, d’aquesta limitació en queden fora l’ING Direct i el Banco Espirito Santo, dues sucursals d’entitat que precisament sempre han estat molt actives en la retribució dels dipòsits. Per tant, aquesta discriminació en uns moments en què la limitació de les retribucions imposades vinculada amb la inflació fa perdre diners, pot ser un altre contratemps.