Aquesta setmana l’enquesta de població activa, la famosa EPA, ens ha fet saber que l’Estat espanyol ha acabat l’any 2012 amb 5,96 milions de desocupats, el 26% de la mencionada població activa. A Catalunya la xifra d’atur puja a 885.100 o, el que és el mateix, el 24% de persones que volen treballar no troben on fer-ho.

Aquestes esgarrifoses dades ens demostren dues coses. La primera és la profunditat de la crisi i la feblesa del nostre teixit productiu escorat extremadament en el miratge de la construcció. La segona evidència és que, digui el que es digui, el país no ha estat capaç de fer un acte de realisme i sacrifici, i l’ajustament de la contracció només s’ha fet per la via de l’atur, que sempre és el resultat final quan no es fa res més o el que es fa, falla.

Quan surten aquestes dades tothom té la temptació de mirar i culpar-ne al govern, sigui el govern que sigui, i no sempre n’és el culpable o, com a mínim, el principal culpable. A aquest error ens hi porten sovint els mateixos polítics amb discursos insolvents econòmicament però que, per desgracia, tenen un cert predicament entre la societat. En el passat ple del Parlament de Catalunya, els que eren contraris al manifest, interessadament, blasmaven l’acte amb el recurrent i ja gastat subterfugi que davant de la situació econòmica el primer debat hauria d’haver estat sobre la crisi. I a més, per donar-hi solemnitat, hi afegien que la situació és tant greu que no es pot esperar més.

Dit així semblaria, i alguns s’ho creuen, que és a les mans del govern català i del Parlament solucionar aquesta xacra de l’atur i de la crisi, un engany que quan s’utilitza per interessos polítics davant de tant de patiment el fa immoral. En vista a tant de sofriment i d’emergència, el mínim que podem demanar als polítics és rigor en la veritat. Economies amb governs molts més forts i instruments molt potents, com un banc central, també estan en decreixement, com és el cas de la Gran Bretanya.

He dit al començament que hem triat el camí de l’atur per fer l’ajustament, i això ens diferencia dels països del nord enllà, com potser també ens diferencia els nostres sindicats, empresaris i la mateixa societat. Fins avui pràcticament tota l’acció sindical s’ha encaminat a protegir els treballadors que treballaven i en cap cas no ha tingut el mínim gest per als desocupats. És a dir, ens hem comportat amb un egoisme important mentre cada dia milers de treballadors anaven a l’atur. Moltes de les manifestacions i vagues del sector públic, per reivindicar drets laborals, en un context d’emergència com l’actual, no s’entenen. Si el país s’ha empobrit, com ho ha fet, no podem pretendre èticament carregar tot l’empobriment als pràcticament 900.000 desocupats i defensar el nostre privilegi de tenir feina i capacitat negociadora per mantenir-nos com si no passés res.

Hem de tenir clar que l’atur només el solucionarem creant llocs de treball i avui, i suposo que per molt de temps, només l’empresa del sector privat i l’autoocupació seran els proveïdors de llocs de treball. Per tant, on hi ha més a dir i fer no és al govern ni al Parlament; qui hi ha de fer més són els empresaris i els sindicats, i no sempre han estat a l’altura de la seva responsabilitat social. L’exemple més clar d’aquesta manera de fer i de ser l’hem tingut aquests mateixos dies amb el comportament dels dos principals sindicats en la negociació fracassada de la Nissan.

Fins i tot en la possibilitat que es pugui reconduir la situació, sacrificar quatre mil llocs de treball o posar-los en perill per egoisme insolidari és tan greu que es qualifica per si mateix. El comitè d’empresa de la Seat, fa uns anys, va fer el mateix, però sortosament ara han entès el seu rol i amb quatre dies han arribat a un acord amb l’empresa. Si durant la crisi totes les negociacions s’haguessin fet amb aquesta voluntat, estic segur que avui no parlaríem de tant d’atur.

Com deia la meva àvia: “no tots els pobres els ha fet Déu.” Aquí podríem dir que no tots els desocupats els ha fet el govern.