Des de fa molts anys no he parat de destacar la importància i fins i tot la riquesa que suposa per a un país tenir uns bons empresaris i uns bons sindicats. Els dos són peces clau en l’economia, i per poc eficient que sigui el govern, ells són els que marquen la diferència entre ser un país ric o un país pobre. Ser empresari no és gens fàcil, i molt més difícil és ser un bon empresari. Aquesta dècada d’exuberància del sector de la construcció, molt sovint amb la connivència de polítics, ha fet molt de mal i a més ha pervertit profundament el rol de l’empresari. Sovint hem confós especulador amb empresari. Qualsevol podia ser promotor i enriquir-se ràpidament. Aquesta accessibilitat al diner fàcil i l’escassa vocació empresarial van malmetre extraordinàriament el nostre tradicional teixit industrial. L’empresari ja no sentia orgull per l’empresa i aquesta era venuda per qualsevol oferta de qualsevol multinacional.

És en els moments difícils, en les crisis i en els canvis importants, quan els bons empresaris sobresurten, i ara estem en aquest moment. Pretendre gestionar el futur controlant totes les variables és una quimera; la incertesa i el risc és consubstancial a l’emprenedoria. La responsabilitat social corporativa també obliga a unes pràctiques de gestió empresarial moderna que sempre suposa una imbricació amb la societat, i aquesta ha de respectar i valorar la capacitat de generar riquesa de l’empresariat a la societat.

L’error ve quan l’empresari també es vol transformar en un poder fàctic i intenta condicionar el curs polític d’una societat lliure i democràtica, i em sembla que aquesta era la intenció que proposaven des de Foment en la reunió del proper 14 de febrer, sortosament avortada. Des dels poders polítics espanyols intenten per tots els mitjans que tenen al seu abast dividir la societat catalana i utilitzen tots els elements de pressió i divisió per invertir el procés iniciat en les passades eleccions, i un dels seus elements clau era utilitzar l’empresariat i, com és natural, les seves institucions. Ja fa un temps vaig dir que no era prudent preguntar als empresaris a quina banda estaven en aquest procés, el seu rol a la societat és molt important i la seva concreció no aporta valor; per tant, era totalment evitable. Però ja que alguns hi han volgut entrar, que s’hi entri a totes, i facin servir el seu poder per denunciar els desequilibris en el finançament català, el dèficit fiscal, la manca d’infraestructures i els incompliments i retards en els pagaments, que tant ens perjudiquen a tots. Ben segur que els catalans veuríem molt bé que si han de parlar, que parlin per evidenciar la realitat que patim, i no per fer floritures equidistants per quedar bé amb el poder central. Es queixen per l’increment d’impostos que hem de suportar els catalans, però ningú més bé que els empresaris sap de les dificultats de fer quadrar pressupostos, i el coneixement hauria de servir-los per dir per què passa això i qui n’és el màxim culpable. Potser el dia 14 el senyor Joaquim Gay de Montellà parlarà clar i català.