De cop ens hem trobat amb la Llei de Murphy, i tot allò que és susceptible d’empitjorar, ha empitjorat. Aquesta setmana els grans de la banca han fet públics els resultats del 2012 i, en general, han estat dolents perquè han hagut de purgar els errors comesos i dotar elevadíssimes quantitats per la fallida del sector de la construcció. Són significatius els resultats del Banc Popular, que durant l’època del seny i la mesura havia estat un dels bancs més rendibles del món i el 2012 ha entrat en pèrdues. En les corresponents rodes de premsa, els responsables han destacat que el 2012 podria haver estat l’any més dolent i que al 2013 les coses anirien millor. Si el sector bancari està com hem vist que està, la política no està millor i aquesta conjunció d’elements relligada amb la crisi econòmica, l’atur i el terrible endeutament i dèficit, són ingredients extremadament perillosos que si no s’ataquen ràpidament podrien esdevenir altament conflictius.

El mateix president Artur Mas admet el perill que el règim entri en crisi i adverteix d’una obvietat: “el que surt de nou no sempre és millor que el que hi havia”. Itàlia és un exemple molt proper del que pot suposar el que adverteix el president. Avui la corrupció és el principal perill per a la represa econòmica i pot malmenar tots els sacrificis que hem fet. També amb aquest clima començar un procés de transició nacional és suïcida. Per tant, estem davant d’una situació greu que afecta Espanya i Catalunya. No som un fet diferencial. És per aquesta desconfiança generalitzada de la societat cap a la política i els polítics que la iniciativa del president Mas de convocar una cimera de tots els poders per tal d’aportar iniciatives em sembla una bona mesura, però el primer examen de consciència l’haurien de fer els partits polítics perquè són aquests i només aquests els que tenen el poder i la responsabilitat de posar a les llistes i als càrrecs molts imputats pels casos que ara surten.

I si admetem, com ho fa el president, que estem en un moment crític i excepcional, també hem d’actuar excepcionalment fins al punt d’assumir el risc de poder ser injust amb algú alguna vegada i, si es vol, recuperar la confiança perduda, que és molt difícil, i cal ser molt escrupolós a l’hora de fer que les accions i les paraules vagin acompanyades. Posar a la vicepresidència de la comissió d’Empresa i Ocupació del Parlament de Catalunya Xavier Crespo, com ha passat recentment mentre se l’està investigant, em sembla un excés que va en direcció contrària a la pretensió del president de guanyar confiança. Xavier Crespo, a qui conec i respecto, m’agradaria que sortís airós d’aquest embolic. Actualment, i atesa l’excepcionalitat del moment, em sembla un greu error que li ho proposessin i que ell acceptés, perquè socialment és vist com una provocació i tampoc no fa cap bé al Parlament.

Max Weber atribuïa a la facilitat dels catòlic amb el sagrament del perdó una de les causes que diferenciaven la laxitud ètica dels cristians amb la rigorositat dels calvinistes. I per il·lustrar-ho gràficament deia que als calvinistes els agrada dormir bé, mentre que als catòlics els agrada menjar bé. L’exigència individual dels valors de l’ètica s’han relaxat molt en la nostra societat i també és cert que hem valorat excessivament el que feia bons àpats.

El mal de la corrupció, quan està tan incrustada en la societat, costa molt d’eradicar, però de la mateixa manera que quan una part de cos es gangrena s’ha d’actuar amb energia i fermesa, ara és l’hora de les decisions valentes.

El que està en joc és massa i no deixa espai als lideratges dèbils o condescendents; i defensar l’objectiu col·lectiu del país sempre ha de passar per sobre dels de partit, i fins i tot, dels personals. Quan veig un responsable polític que ha de dir “posaria la ma al foc per…” hi veig un fracàs, perquè si hagués fet les coses bé hauria evitat arribar a aquest extrem.