Tot i que potser estem en un dels moments més baixos moralment, si aquesta situació provoca una renovació de les accions i dels comportaments socials i polítics pot arribar a ser l’inici per un futur millor. Però realment perquè l’esperança no es mori haurem de veure accions importants i inesperadament sorprenents. Una mica, tot el que ens ha passat i salvant les distàncies, ens ho descrivia prou bé George Orwell en la seva magnífica faula La rebel·lió dels animals, quan una vegada assolida la revolta es van veient les excel·lents excuses que els guanyadors es van anar inventant per tal de justificar la perversió de la revolució.

Tot i que l’obra està inspirada en l’estalinisme, alguns dels problemes denunciats per Orwell també són propis de la nostra transició política i del poder polític. La corrupció dels principis originals i nobles, si no hi ha contrapoder, és inevitable. I sovint ho és perquè l’atracció que provoca el poder atrau més a les persones amb menys escrúpols i aparta els més forts èticament, i després passa allò tant clar; que si els bons no hi van, guanyen els dolents.

Un dels primers problemes que hem tingut ha estat la idolatria que tota la societat ha tingut pel poder. És un fet que m’ha estanyat sempre molt, aquest culte a la persona del líder, perquè és un escut a l’objectivitat i per ell, una temptació per sentir-se impune, i el sentiment d’impunitat, que també és un sentiment de superioritat, és el primer pas cap al desastre.

I quan s’instal·la aquesta sensació d’impunitat en la política, ràpidament es transmet en el món de l’empresa i el maridatge de tots dos és letal, i ara n’estem veient i patint les conseqüències i, de cop i per la crisi econòmica, la societat s’ha despertat i aquells deu manaments del bon govern enganxats a la porta d’entrada de la democràcia ja no serveixen perquè han estat adulterats i en calen de nous més concrets, més clars i més creïbles. I els lideratges s’han de tornar a guanyar el prestigi dia a dia amb l’acció política, social i personal.

La corrupció és un càncer tant per la política com per l’economia, perquè promociona els corruptes i sovint allunya els incorruptes, i una economia de lliure mercat per funcionar com a tal, necessita normes clares i ètiques. No és un bon exemple d’ètica política quan ens diuen que des del 2001 hi ha una norma aprovada en el Parlament de Catalunya que si s’hagués complert podria haver evitat moltes d’aquestes corrupteles, perquè la primera gran corrupció és que els poders polítics incompleixin impunement les seves normes. Fins que no entenguin que són servidors públics, que ser un servidor comporta sempre servituds i que una d’aquestes servituds molt important és el compliment de la llei, no avançarem. Ara, vist fins on hem arribat, la sensació és que els efectes perversos d’aquesta idolatria que sovint hem tingut cap al poder i que ens ha limitat el judici crític, tot el país ha estat al servei de la política i dels polítics, i només podrem avançar invertint-ho. I observant les propostes que s’estan fent per millorar la democràcia, en cap no n’hi apareix una que és imprescindible: la limitació dels càrrecs. La política com a servei mai no pot ser una professió i quan esdevé el mode de vida únic, donem vida a la faula d’Orwell. La regeneració democràtica ha de fer necessàriament que qualsevol òrgan de poder limiti els mandats, és igual que sigui patronal, sindicat, un partit polític o un alcalde. La temporalitat, i no la permanència abusiva, hauria de ser una servitud del servidor.