Fins ben entrats els anys vuitantes de la dècada passada, pràcticament a totes les oficines de les entitats financeres ( bancs i caixes) hi havia el grum. Era un noi jove que en principi feia tota mena d’encàrrec i poc a poc anava promocionant. Els sindicats van anar negociant uns drets pels grums com que les empresa els hi pagués els estudis, després que les vacances s’havien de concentrar a l’estiu i més tard que durant el període del servei militar, l’empresa el hi havia de continuar  pagant el seixanta per cent del sou. Aquestes avantatges laborals  eren ben rebudes pels beneficiaris, com és natural, però van tenir uns efectes indesitjats ; a partir de les hores un requisit per entrar a treballar a una entitat financera si eren nois,  era estar exempt del servei militar o haver-lo complert. Trec aquest exemple real perquè il·lustre que molt sovint unes iniciatives que poden ser molt raonables, posades a la pràctica tenen unes conseqüències inesperades. Dimarts passat en el Congrés espanyol es va acceptar a tràmit dues  iniciatives legislatives populars ILP, i una era sobre el que se n`ha dit la “dació en pagament”. Deixant de banda la folklòrica de les corrides, l’altre potser una iniciativa que si no es fa bé, tingui efectes inesperats. És clar que encara falta tot el temps del tràmit de la llei per veure com acabarà, però com l’Estat espanyol és un estat de dret i no és un estat tipus Veneçuela que el president pot sortir en directe per la televisió nacional i davant de tothom telefonar al president d’un banc exigint que concedeixi un crèdit a un particular sota l’amenaça de pronunciar la seva famosa frase “exprópiese”  si no li fa cas, i més som un país que tenim legislació i seguretat jurídica amb l’UE, no seria estrany doncs,  que al final del camí aquest milió i mig de persones que brillantment s’han mogut per l’emoció de la tragèdia,  si no són conscients de la realitat tinguessin una gran decepció.

No sé si interessadament bona part de la classe política i la societat d’aquest país  culpa de la crisi a la banca en general i em sembla una acusació poc precisa. Objectivament la gran desfeta l’hem d’atribuir a les caixes i pràcticament totes les que han tingut problemes tenen un dominador comú: els seus òrgans de direcció eren ocupats per  designació política i sindical i la majoria dels responsables estan encausats per mala praxis o per fets més greus.  Els que no tenien aquesta característica, com per exemple La Caixa, el Banc de Sabadell, el BBVA, el Banc de Santander, … no han tingut aquesta problemes de solvència, no han hagut de demanar diner públic, i no tenen cap dirigent imputat. Però amb aquesta generalització interessada d’atribuir-ho tot genèricament a la banca han desenfocat molt hàbilment el problema, que sovint els culpables i els responsables, majoritàriament són els partits polítics, els sindicats i els polítics.

Però quins efectes podríem esperar  si l’ILP prospera en la seva versió més extremista i amb efectes retroactius?  Podria passar bàsicament dues coses: que la concessió de noves hipoteques seran molt més selectives, de menys percentatge sobre el valor ha hipotecar i més cares, la qual cosa no em sembla malament perquè voldria dir que el criteri risc és més exigent,  i  la segona que s’iniciï un temps de grans plets perquè moltes d’aquestes hipoteques s’han convertit en productes que s’han venut a bancs i inversors estrangers i aquests no acceptaran alegrament un canvi de normativa retroactiva. Ja no contemplo la possibilitat d’insolvència bancària, que segur es produiria,  perquè, i com ha passat fins ara, tots nosaltres ens endeutaríem més i hi hauria més retallades, per ajudar-los.    I la pregunta que em poden fer és,  i quina sortida hem de donar a qui  perden la seva casa? La resposta ha de ser social i  les respostes socials només les poden donar les administracions amb polítiques socials.  Ara podem moure’ns per les emocions més sinceres o per guanyar vots,  però tothom  sap que és altament improbable que prosperi l’IPL tal com s’ha proposat.