Veig molt difícil, i si volen que sigui més clar diria impossible,  que amb aquests vímecs es pugui fer el cistell del camí cap a l’estat propi.  I tots tenim davant de la història de Catalunya, el deure moral i l’històric d’intentar que aquest somni que hem iniciat, no descarrili ni per voluntat dels contraris ni pels efectes indesitjats dels corruptes incrustats en els partits que han de liderar el procés i que de moment, són incapaços, de netejar la seva casa. Aquesta barreja de crisi econòmica, sacrificis i retallades, atur i corrupció, és explosiu.  Ahir dei l’Alfred Bosch que “ la senyera no ens taparà la corrupció, però tampoc la corrupció ens taparà la senyera” Doncs seguint amb el seu raonament jo diria que tampoc el subterfugi de la “presumpció d’innocència” ens ha de tapar o retardar la neteja. Així que cap partit polític que va demanar el vot prometent el dret a decidir, pot subvertir o boicotejar aquest alt objectiu per mantenir o tapar conductes que semblen indignes ja siguin d’algun o de molts, dels seus. El contracte social els obliga a prendre mesures clares.

Ahir vaig escoltat una interpretació interessada que feia Pere Navarro a una televisió espanyola de les dades publicades pel CEO sobre el “sorpasso” que ERC ha fet a CiU, i ho atribuïa a la “deriva independentisme de CDC i que en aquests casos la gent obte per l’original”. Mirar els resultats així és un error o un interés, CDC perdria deu diputats més, per no haver resolt bé ni eficientment el tema de la corrupció. La sensació és que davant de tot el què ha sortit i surt, es mira cap un altre lloc. Segurament no és cert, n’estic segur, però la sensació és aquesta i molt sovint en aquesta vida mediàtica, allò que sembla, és. El mateix fet que hagi baixat tant la valoració del president Mas, evidencia l’efecte destructiu que té aquesta sensació.

La característica dels corruptes és que són gent que necessiten aliances i complicitats, i durant molt de temps han anat treballant a l’ombra, ajudant-se i formant un nucli dur de poder tancat dins dels partits o de les agrupacions, que controlen tot el partit. Són aquells que transmeten a la cúpula informació i informes erronis dels que no són dels seus i evidencien totes les avantatges del seu candidat, per evitar intromissions indesitjables pels seus interessos particulars. Trencar aquesta dinàmica és molt difícil, però avui és imprescindible per qui vulgui presentar-se de nou en unes eleccions amb la cara neta. Les preocupacions que fins ara tenien els partits a l’hora de confeccionar les llistes era: paritat de gènera, la joventut era un valor apreciat, representació territorial, i segons quin partit, era haver guanyat eleccions, però la preocupació per la capacitat, l’ètica, l’altruisme, l’esperit de servei, l’honorabilitat,…etc. són uns valors que ja es donen per suposats a tothom, fins i tot a aquells que tenen a la política com a únic medi de vida.

És per això que a tots els partits l’endogàmia i l’aferrament als càrrecs, és una constant.

Si jo fos el màxim responsable d’un partit polític clàssic, que per sort no ho sóc,  en aquestes greus circumstancies, faria com es fa a qualsevol empresa important,  agafaria a quatre persones de la meva màxima confiança i les enviaria una a cada “provincia” perquè em fessin una auditoria interna i confidencial de tot el funcionalment del partit i dels càrrecs polítics, amb l’objectiu de separar les conductes i les  persones honorables, que segur són les més, i neutralitzar les poc o gens honorables, que segur són molt poques, però tenen poder i poguer prendre decisions  perquè aquesta situació  perjudica extremadament als partits a la democràcia  i  al país.