Canviar no sempre vol dir millorar
25 febrer 2013 per Esteve Vilanova
Ho mirem per on ho mirem, arribem sempre a la trista conclusió que hem entrat en un pendent fatalista de degradació social, degradació polÃtica i degradació econòmica, que avui per avui sembla imparable, i els països tenen molt de recorregut cap al desastre total. Aixà doncs, és d’esperar, i de témer, que aturar aquesta infernal dinà mica no és ni fà cil ni previsiblement a curt termini. I no perquè no sigui urgent invertir la situació destructiva ja que cada esglaó que baixem l’haurem de tornar a pujar en un futur amb molt d’esforç i molt de sacrifici, sinó perquè només hi ha dues maneres d’aturar-ho: la manera més rà pida seria fer una mena de ruptura amb el passat, i l’altra, que em temo que és la que s’imposa, s’anirà deixant caure fins que la desfeta sigui total. Potser per deformació professional les meves anà lisis sovint s’inspiren en el món empresarial, que és on podem trobar més models de gestió, i imagino quina seria l’actitud d’una gran empresa en una situació com és ara la nostra societat avui: de declivi total.
Imagino que per salvar l’empresa, el cop de timó seria extremadament drà stic i no imagino que s’intentés guanyar temps amb petites reformes, quan s’ha vist que no tenien cap efecte. I quan ja per tothom la situació del paÃs és la que és i afecta tant l’economia, que s’ha convertit en el principal problema (amb tants d’altres que tenim i tan greus), el temps, més que mai, és or.
Les 51 propostes del president Artur Mas que va presentar divendres per la regeneració polÃtica tenen un grau d’obvietat que sembla mentida que ja no fossin implantades, però és bo començar encara que sigui tard. Segurament milloraria molt si entre les proposades també hi hagués que els partits polÃtics fossin responsables subsidiaris de les possibles corrupcions que fessin els seus en l’exercici de la polÃtica perquè això provocaria automà ticament dues coses: més control de selecció dels candidats i més seguiment.
Estic segur que tots els que tenim una mÃnima vida social coneixem molta gent que treballen honestament i desinteressadament per la societat, amb una escrupolosa ètica i gran honorabilitat.
I també estic segur que tots convindrÃem que aquest és el gran gruix social i sense cap mena de dubte la nostra esperança, i que els tramposos i els aprofitats són una gran minoria i és per això que ens sorprèn desagradablement i no entenem per què en la polÃtica el percentatge de polÃtics amb poder poc honestos es dispara i esdevé molt per sobre del normal. I una altra estranyesa: que costi tant apartar-los. Un fet aixà només es pot explicar si els controls d’entrada i els de seguiment són inexistent i ineficients.
També seria bo que en aquestes propostes s’establÃs que per fer una acusació o posar una demanda s’exigeixi més responsabilitat als demandants i no convertir, com ho estem fent ara, tota la polÃtica amb un trist programa de teleporqueria en què no paren de posar-se plets.
Hem de ser responsables de les nostres actituds i de les conseqüències que tenen, i avui per avui acudir al jutjat només amb retalls de titulars de diaris per anar en contra d’una persona o una institució, em sembla massa poc argument comparat amb el mal que poden fer.
Si reclamem més responsabilitat i més ètica, l’hem de demanar a tothom, fins i tot a la premsa, ja que sovint, amb condicionals, amb els presumptes i amb les cadències precises de les informacions, se’ls veu que tenen més una clara intencionalitat polÃtica que no pas informativa.
Avui, a Ità lia es torna a votar, i com que canviar no sempre vol dir necessà riament millorar, el paÃs es pot convertir en un olla de grills, o pitjor, de Grillo.