Divendres passat al vespre em vaig trobar amb un amic empresari que, en la predemocràcia, vam compartir militància en el PSC-R de Josep Pallach. És un empresari honest, patriota i amb gran sensibilitat social. També compartim el fet que, quan vam deixar la militància política perquè estàvem en desacord en com es va fer la unificació del socialisme català amb l’espanyol, hem estat dedicant el nostre temps a l’economia social. L’home estava decebut, fins i tot indignat de veure com van les coses i per com s’ha convertit la política i, sobretot, dels molts comportaments polítics poc ètics, però tolerats.

A més de la corrupció que sobresurt arreu, també parlàvem de la corrupció legal, un altre dels problemes no resolts i que cal denunciar amb força perquè té tants efectes destructius com la primera. En un país en què la contaminació política de les cúpules de la gran majoria de les caixes, el Banc d’Espanya i la CNMV va impedir que actuessin diligentment quan ho havien de fer –i ens haurien evitat la gran part de la tragèdia– és l’evidència més clara que la infiltració dels polítics en tots els òrgans de poder és negatiu. El meu amic se sorprenia de fins on havíem arribat partint d’on veníem. I es lamentava que la supèrbia dels polítics és tan gran que molt sovint les explicacions o justificacions dels seus actes ens fan sentir com imbècils, només pensant que ells es puguin creure que el que diuen ens ho puguem creure. Segurament generalitzar també és caure en una injustícia, però pel concepte que els polítics tenen de nosaltres segons es desprèn de les seves explicacions podem deduir sense cap mena de dubte que és un concepte molt pobre, d’altra manera, s’esforçarien més a donar explicacions més elaborades i convincents, si és que les tenen.

Ara la corrupció il·legal ens distreu de la corrupció legal, però el nivell d’exigència social en la gestió dels diners públics augmenta cada dia, i esclatarà una segona onada en què també es perseguirà. El nivell de consciència social i de sacrifici de la societat farà que un dia exploti. Un exemple d’aquesta mena de corrupció legal que s’haurà d’acabar el tenim aquesta setmana amb la Diputació de Barcelona quan la premsa, poca premsa per cert, i l’informatiu de TV3, ens informava que uns quants alcaldes renunciaven al sou com alcalde per cobrar només el de la Diputació. En un país legal i ordenat un alcalde hauria de cobrar com alcalde, que és pel que es va presentar a les eleccions, i la resta dels càrrecs que se’n derivin haurien de ser sense sou ni dietes. Però en aquest cas, la informació era tendenciosa i, a més, l’acció presumptament fraudulenta, perquè els batlles cobraran un sou de tres mil a vuit mil euros mensuals per plena dedicació. Com que la majoria són de gran poblacions, aquesta dedicació plena a la Diputació és una quimera. Un engany. La realitat oculta és que aquest sou és com tres o més vegades superior al que li tocaria com a alcalde. Un altre exemple el tenim amb l’exalcalde Manuel Bustos, que va d’haver de dimitir quan va ser imputat però es va quedar com a regidor de Sabadell, detall que li permet ser “assessor” del cinquè vicepresident de la Diputació amb un sou extraordinari. Quan parlàvem d’aquestes coses amb el meu amic, recordàvem els principis i costava admetre que aquest acte de servei a la societat, que és la política, s’hagi pervertit tant.

Estem atrapats i sense una bona direcció, em deia. I tot i que acceptàvem l’austeritat i l’estalvi com un valor, el primer valor, dèiem, és l’exemple i avui, més que mai, hauria de ser rigorós. I és quan tot està ple de mals exemples, i et sents tractat com un imbècil pels polítics, que apareix amb força l’antipolítica, una altra forma de destrucció. I el més trist de tot és que sense una bona política, difícilment tindrem una bona economia.