Quan les envestides són tan fortes i també són tantes, costa de mantenir la calma i fins i tot és comprensible que el cor demani acció i que una bona part de la gent s’hi apunti. Però el procés que hem iniciat és tan important que la nostra força més preuada i eficient ha de ser, i només pot ser, la subtilesa. Ells s’hi troben bé, quan l’adversari exerceix força bruta o violència, perquè són més forts que nosaltres i tenen arguments per replicar amb contundència amb les mateixes armes. En el camp del poder tou s’hi senten incòmodes, no saben què fer ni com reaccionar. Mirin, si no, les reaccions de pànic que els provoca el procés pacífic i radicalment democràtic que hem engegat. La seva reacció davant d’una declaració del Parlament és prou clara per observar-hi la por i la impotència.

Ells ens estan asfixiant econòmicament i políticament, esperant de nosaltres una reacció que els justifiqui davant del món, una acció més contundent i directa. I han activat tot el seu potencial per desestabilitzar-nos. Els agradaria que les farmàcies i altres sectors que no cobren es revoltessin perquè, per ara, el dit acusador de les penúries apunta cap a la Generalitat i no a l’origen de tots els mals que és l’asfixiant finançament a què ens sotmet l’Estat espanyol.

L’extrema dreta i la dreta extrema fa temps que atien el boicot de productes catalans a través dels seu poder mediàtic i internet, i més o menys sibil·linament amb el suport de diaris ultraespanyolistes com La Razón, el propietari del qual, curiosament és català i el director també. Tampoc és un fet nou. La història ens ensenya que aquesta reacció de l’extrema dreta espanyola és una constant sempre que els catalans aixequem una mica el cap. Ells no accepten que a Catalunya hi visquin catalans; ells hi volen espanyols que viuen a Catalunya i cada vegada que el nostre comportament és de català i no d’espanyol, el conflicte es revifa. La discriminació en les infraestructures en què ens han sotmès Catalunya té un clar objectiu polític, però que se’ls pot tornar contra, perquè també ens dóna arguments davant el món. Res que pugui afavorir econòmicament Catalunya els és prioritari, sembla que és la seva política, però no s’adonen que si Catalunya funciona econòmicament, Espanya se’n beneficia, o és que potser prefereixen sotmetre Espanya en una greu crisi econòmica abans que beneficiar Catalunya? Tot podria ser.

És per això que aquesta crida al boicot a productes espanyols que ha fet Catalunya en Acció, em sembla improcedent. Podria ser que emocionalment hi trobéssim una raó, però precisament en aquests moments difícils el cap ens ha de dominar el cor i demostrar, a ells i al món, que nosaltres tenim arguments molt poderosos per defensar les nostres raons, que van molt més enllà de presentar-nos en oposició a Espanya. A més, seria un error voler crear aquest procés del dret a decidir basant-nos en un hipotètic enemic. Ni les empreses espanyoles, ni els treballadors espanyols, ni molta part dels espanyols són enemics nostres.

Poden no tenir complicitat amb el que nosaltres volem fer i ser, però fins aquí és normal. No podem confondre les accions de les institucions amb tot un país.

Precisament a Catalunya el que hem de somiar és ser un país obert, amic de tothom i no voler perdre el pòsit bo que hem creat entre els pobles hispans, i la imbricació econòmica dels anys de convivència. Hem de ser radicals amb les nostres conviccions i assenyats amb les nostres accions procurant, sempre que en la mesura que es pugui, durant aquest procés, no malmetre ni destruir més del que és imprescindible perquè hi perdrem tots i, a més, ho haurem de tornar a reconstruir. És per això que en relació amb la inoportunitat de la proclama arrauxada, el seny em fa dir: “Boicots? No gràcies.”