Elie Cohen, a la contra de La Vanguardia de divendres ens deixava aquesta perla de saviesa: “El gran èxit és estar serè enmig de l’agitació.” Aquest consell em recorda el que va fer Kipling al seu fill amb la formidable poesia Si. En el fons, el que es demana és la virtut de la temprança que ha de tenir tot responsable en moments de desassossec. I fa sis anys que hem entrat en una dinàmica diabòlica cap un precipici el fons, la intensitat i la manca de llum del qual, fins avui, ningú no és capaç de preveure. És un precipici que provoca un gran desencís general i una desconfiança cap als dirigents que tenen la responsabilitat de conduir-nos a la sortida d’on, avui per avui, estem atrapats. I és en els moments de màxima emergència que es fa més necessari un lideratge i un discurs unitari. L’estratègia de tants caps tants barrets o la més perversa d’intentar pescar vots i poders en la desfeta és la pitjor aliada de la societat.

El fracàs de la cimera sobre la crisi era previsible per dues raons: la primera, perquè qualsevol acció sobre la crisi i l’atur necessita tenir diners disponibles, i tots sabem que la Generalitat està intervinguda, no té capacitat de la mínima resposta i sobreviu només per la imatge. I la segona de les raons que feien previsible el fracàs era la utilització partidista d’alguns com en el cas del PSC-PSOE de proposar compromisos que suposaven un augment de despesa de 6.000 milions en uns pressupostos que hauran de preveure una retallada de 4.400 milions, o la posició d’ICV d’exigir la presentació prèvia d’uns pressupostos, però sense retallades. Mai és aconsellable per ningú viure instal·lat en la irrealitat, però en aquests moments, a un responsable polític li hem de demanar i fins i tot exigir que estigui, més que mai, compromès amb la veritat per més dura que sigui.

Hem de tenir clar que, en molt bona part, l’ofec econòmic que tenim els catalans és per culpa d’un pèssim finançament, que ens espolia més o menys un 8% del nostre PIB, i de la gestió poc rigorosa de l’època d’abans de la crisi, i ara en paguem les conseqüències. I un fet sobrevingut és l’actuació deslleial del govern espanyol, que ens sotmet a les penúries com a represàlia política. Aquests dos fets no deixen cap marge de maniobra al conseller Mas-Colell per fer uns pressupostos mínimament assumibles, ja que si els fa sobrepassant el 0,7% de dèficit que ens imposen, no tindrem finançament per pagar la desviació. Ara sembla que alguns tenen l’esperança que el ministre Cristóbal Montoro aprofiti un possible alleugeriment del dèficit espanyol de l’UE, per reconsiderar aquest despropòsit que és el 0,7%. Pot ser que per salvar la cara i la pressió del mateix Parlament Europeu, aquest faci una petita concessió, però en cap cas serà la raonable.

Així doncs, una cimera sense voler assumir la realitat tenia tots els elements per fracassar; un fracàs que podia haver estat en la convocatòria o en el desenllaç. Potser un dia la societat que pateix i està cada vegada més agitada, desconcertada i empobrida, també exigirà als polítics que posin els interessos de la societat al davant dels del partit i siguin realistes i no enganyin amb promeses impossibles. Encara avui no perdem l’esperança que aquest dia pot arribar, i l’acció dels polítics sigui per resoldre problemes i no per guanyar més o menys vots pescats en la misèria.