El 24 de febrer passat el conservador Nikos Anastasiadis guanyava, en segona volta, les eleccions xipriotes el comunista Dimitris Christofias amb un primer objectiu, negociar un rescat amb l’UE puix que Xipre feia fallida. S’havia acabat el somni d’un creixement molt semblant al d’Espanya, llevat de la característica de ser una mena de paradís fiscal tolerat fins ara dins d’Europa. Aquesta característica va provocar un sistema bancari molt sobredimensionat pel que és el potencial de l’illa, on es refugiaven i blanquejaven diners vinguts principalment de Grècia i de Rússia. La bombolla del sector immobiliari amb creixements sostinguts de prop d’un 7% des del 2000 fins al 2008 van fer pujar extraordinàriament els preus dels habitatges, i com ens passava aquí, els ingressos de l’administració eren importants i tot semblava que res ni ningú aturaria aquesta roda infernal sense reparar que hi ha una constant infal·lible: totes les bombolles exploten.

La dependència amb Grècia era important, i el primer càstig al sistema financer xipriota, molt invertit en deute públic grec, va venir de la troica europea quan va obligar els tenidors de deute públic grec a suportar una quitació. La banca xipriota va haver d’afrontar unes pèrdues de 3.000 milions d’euros.

Ja fa molts anys, un alt dirigent bancari em deia: la sort que tenim és que la gent es pensa que sabem molt més del què realment sabem. Aquesta frase, de la qual he pogut comprovar la validesa cada vegada que m’he apropat a qualsevol lloc de responsabilitat i de poder, em fa dibuixar mentalment el que hauria pogut passar en la reunió dels ministres econòmics europeus amb els responsables xipriotes, quan van dissenyar les primeres mesures del rescat. Suposo que allà hi confluïen dues idees: la primera era que allò que fins ara s’havia tolerat als xipriotes –i ves a saber si algun d’ells beneficiat–, el paradís fiscal, s’havia acabat, i la segona, el recel d’Alemanya per posar més diners per ajudar un altre país en crisi, especialment quan falta poc temps per les eleccions. I sí amb tot això hi posem que Xipre té poc més de 800.000 habitants i el seu PIB respecte a l’UE representa menys del 2%, podem entendre moltes coses. Però la veracitat de l’afirmació del dirigent bancari me la dóna el fet que ningú no va copsar la transcendència que tindria per a la seguretat jurídica la proposta d’afectació dels dipòsits de menys de 100.000 euros. Un compromís que semblava sagrat dins de la zona euro i que en una nit s’esmicolava. Costa de creure que en aquella reunió ningú no hagués calibrat els efectes col·laterals que tindria aquella iniciativa. A partir d’aquí, tot el ball de propostes, sovint contradictòries, expliciten clarament la gran i greu manca de lideratge en els òrgans de l’UE.

Lamentablement per Xipre, se li presenta un futur negre i una gran travessa del desert. Pair una herència d’aquestes i l’esclat d’una bombolla immobiliària requereix més d’una dècada d’esforç i penúries. La morositat de la banca suposa el 120% del PIB una dada que demostra la magnitud del desastre i si hi afegim que apleguen molts dipòsits de hot money o diner especulador de grans fortunes estrangeres, i aquestes tenen gran capacitat de moure’l, dimarts, quan obrin els bancs, si no arbitren mesures de contenció, podríem assistir a una fallida de tot el seu sistema financer. Amb molta picardia, el BCE ja ha fet saber que només assegurava la liquiditat dels bancs xipriotes fins dilluns.

Xipre pot ser un experiment i fins i tot podria ser el primer membre d’abandonar l’euro, un fet que sovint es fa servir per predir grans catàstrofes però si estar a l’euro requereix tant de sacrifici, ¿ja han pensat els responsables de la UE què passaria si no passés gaire res abandonar-lo i els xipriotes descobrissin el mite de la caverna de Plató?