Ens ho advertia el president: “Ningú ha dit que això fos fàcil”, i realment sembla que les previsions presidencials es van quedar curtes, puix que les dificultats es multipliquen per totes bandes. És cert que l’impacte negatiu per la imputació de la infanta perjudica encara més la depauperada imatgeEspaña, amb Ñ, com els agrada mostrar-se al món. Des del moment que el rei va d’haver de demanar perdó públicament per les seves accions, cap institució o “estructura d’estat” és lliure de pecat: en sindicats, partits polítics, patronal, poder judicial, casa reial, ajuntaments, diputacions, comunitats, consells comarcals, hi ha niat la corrupció. Cap d’aquestes cases en surten airoses. I un país que té les parts en ruïna és inevitable que el tot també estigui arruïnat.

El problema és que tot això surt ara, tot i que en bona part ve de l’època del deliri, i ara ens trobem també en ruïna econòmica, i la reacció de la ciutadania que en pateix les conseqüències és molt més severa. Durant molts anys, tots plegats hem tolerat la corrupció, un fet que ara no hi estem disposats, i de cop ens hem convertit en una societat molt més exigent i severa en la gestió de la cosa pública. És cert que no hem pas arribat fins aquests nivells de decadència només per la corrupció, també hi hem arribat pel nivell de malversació dels diners públics, un fet que passa desapercebut però és tan perniciós com el primer. Fer un aeroport on no hi ha avions, per exemple, és una mena de corrupció legal, per més que ens ho vulguin justificar. I d’aquestes, n’hem fet moltes.

Diu la saviesa popular que “on no hi ha pa, Déu no hi habita” i és ben cert. La conflictivitat social del malestar general és més explicable per la manca de pa que no per la manca de valors ètics en la gestió. I governar en temps de descrèdit i de penúries requereix un alt sentit de responsabilitat, perquè les dificultats són tremendes. La reiterada crida d’Artur Mas per fer un govern molt més ampli avui per avui és condemnada al fracàs, perquè el perfil ideològic només és possible mantenir-lo a l’oposició i assumir les responsabilitats de govern suposa desprendre’s de moltes conviccions. Ho hem vist en tots els governs de tots els colors a la UE. Voler mantenir fèrriament la ideologia abans d’assumir responsabilitats en un país que corre el perill que l’onada ens enfonsi, em sembla un càlcul irresponsable. Aquesta casa, Catalunya, és una ruïna, i uns quants volen anar a Ítaca sense col·laborar a exhaurir l’aigua que entra a la nau per totes bandes; una actitud inexplicable perquè és la mateixa de la d’aquells enemics del viatge que ho fan tot perquè la nau s’enfonsi en el mateix port de sortida.

Diu Oriol Junqueras que aquells que pensen que votaran uns pressupostos amb la previsió d’un dèficit de l’1,5% del PIB, impossibles de complir, s’han begut l’enteniment. Jo no sé si és més assenyat fer-los per sobre del dèficit que ens autoritzin, i no tinguem possibilitat de pagar la desviació. No cal recordar la situació financera de la Generalitat i la dependència que tenim d’Espanya. Un fet que a molts no ens agrada, fins i tot ens revolta les entranyes per injust, però no podem crear-nos un món perfecte però irreal.

El fet i les causes que no es pagui puntualment les farmàcies, els centres de treball per a disminuïts, les escoles… són recordatoris clars i diaris de la nostra realitat i d’on tenim el problema greu. És cert que nosaltres des d’aquí encara podríem fer molt més; la vicepresidenta del govern fa tres anys que ens anuncia el tancament d’alguns consells comarcals suprimibles (jo penso que ho són tots), i s’estalviarien 1.000 milions d’euros anuals. En més de tres anys que fa que és en el govern, hem malgastat, com a mínim, més de 3.000 milions, i d’aquesta inoperància ningú en diu res, i són més diners dels que suposen les retallades previstes en el pressupost d’aquest any!