Argentina és un país riquíssim amb recursos naturals. És el  país més europeu que hi ha a Amèrica amb una gran cultura. Buenos Aires havia tingut més teatres que París, i la seva renda per càpita havia estat el doble de la italiana. Però va incoar el virus del populisme, de l’amiguisme i ràpidament va entrar en una pendent de decadència important. D’ells en són fenòmens com el de tallar carreteres, i l’escrache, que en català és escarni, com a forma de protesta o reivindicació. Durant els 80 i els 90 del segle passat, el govern per pagar les seves polítiques va començar a imprimir moneda i durant anys van tenir una inflació superior del 100% anual. Aquesta hiperinflació la van aturar el 1991 amb la Llei de convertibilitat que establia la paritat peso-dòlar amb el que es responia els valor del peso amb reserves de dòlars. Aquest fet va reduir la inflació al 4 % i el país va experimentar un creixement econòmic important, però el pla va acabar fracassant. Bàsicament els motius que van portar-los al fracàs van ser dos: un fort endeutament públic que el 1998 va arribar al 51,1% i l’apreciació del dòlar, fet que va provocar la pèrdua de competitivitat.  En el 200l, després d’uns seguit d’accions d’ajut internacional ( crèdits per pagar crèdits més interessos ) i veient el FMI que el país no complia els compromisos, els va negar més crèdits i va arribar un moment que Argentina ningú li va voler fer un crèdit de 400 milions de $. En aquest moment el país va entrar en “default” ( suspensió de pagaments) amb l’aplaudiment de bona part dels diputats.  La prima de risc assolia 5.000 punt bàsics. Els inversors van començar a retirar els diners del banc provocant el col·lapse del sistema financer. El 2 de desembre del 2001 el govern anuncia al “corralito” que restringia la retirada com a màxim de diners a 250 pesos a la setmana, es restringia els pagaments a l’exterior i els pagaments fets a l’exterior amb targeta de crèdit. El gener del 2002 s’anuncia la fi de la paritat i s’estableix una paritat oficial  de 1,40 pesos per dòlar. Els deutes contrets amb dòlars van passar a haver de pagar-se amb pesos provocant la ruïna de bona part de la població.

El govern, que en un principi va presentar la suspensió de pagaments com un èxit davant de les imposicions del FMI, encara avui en paga les conseqüències. Fa pocs mesos un fons d’inversió va embargar el veler-escola  Libertad de la marina argentina en un port africà i la mateixa presidenta no pot anar amb el seu avió oficial Tango-1, en segons quins països i n’ha de llogar un, per por a què li embarguin. El mateix viatge que va fer per anar a proclamació del Papa Francesc, va viatjar amb el Tango-1 fins al Marroc i allà va canviar d’avió per un charter.

Falten pocs dies perquè un tribunal dels EEUU dicti sentència i el nerviosisme a l’Argentina és gran puix que segons quina sigui, podria obligar-los a pagar l’import del deute pendent més interessos, la qual cosa comprometria les reserves nacionals de divises just en un moment que el país torna a caminar cap a una greu crisi econòmica i monetària.

Argentina té un agrí amb una gran capacitat exportadora ( és el primer exportador mundial de soja, per exemple) Té grans recursos naturals, però, com deia fa un moment, el virus del populisme i un excés de patriotisme, ha infectat aquest país, i promocionen i sostenen polítics de dubtós comportament democràtic i ètic que no paren de portar-los a la misèria.

D’aquell país, que per altra part és meravellós, en copiem l’escrache i el tall de carrers i carreteres com a forma de protesta, dues actituds reprovables i si seguim així, espero no copiem el corralito i el nefast clan dels  Kirchner.