Ja és ben sabut el què  es diu: “que el Barça és més que un club”, i segurament té raó qui ho diu puix que difícilment trobaríem una altra entitat de venda d’emocions que aplegués a tanta gent tant diferent en procedència, en parla, en ideologia, en edat, en cultura… El seu atractiu és tant fort que segurament depassaria fins i tot el d’una hipotètica selecció catalana de futbol. També és veritat que hi ha hagut gent que deia que era de l’Atlètic de Bilbao, perquè era un club en el que nomes podien jugar-hi els bascos. Jo sempre vaig dir als que ho defensaven que jo no seria mai d’un club que vetés la possibilitat, que no és el meu cas, de jugar-hi; i m’agradava el Barça perquè era obert a tothom, com la nostra  sardana, i només primava el talent.  Un fet que l’enforteix sense deixar de ser un club netament català.

El darrer partit amb el PSG hem vist com de gran és un club obert com el Barça on l’efecte Messi, jugador nascut a l’Argentina que parla castellà, va aixecar els ànims a tots els aficionats i dels jugadors i  avui tots estem orgullosos de la seva gesta. I per si volem més exemples d’aquests dies, qui no te encara retinguda la imatge de l’aplaudiment d’una afecció posada dempeus per rebre a l’Eric Abidal, un jugador francès de raça negre, però que també ens el sentim ben nostra i que ha estat per tots un exemple de fortalesa?

És aquesta Catalunya oberta que valora el talent, la fidelitat i els valors, sense importar-ne la procedència, la que jo vull defensar. Perquè vull una Catalunya lliure, pròspera i integradora.

És per això que em molesten tremendament aquestes embranzides polítiques contra el nostra sistema educatiu, que és un sistema d’èxit i d’integració. Els joves catalans, siguin de la procedència que siguin, quan acaben l’ensenyament dominen  el català i el castellà i ningú d’aquí està disposat a perdre aquesta riquesa cultural i comunicativa de les dues llengües. Intentar provocar-nos divisions per malmetre aquesta història d’èxit, és un intent clar de ferir la normal convivència i cultura nostra.

Comença a cansar haver de defensar el què és obvi, i també cansa aquells que ens presenten com un país i una cultura enfrontats amb Espanya. Jo em sento català i no em sento espanyol com ells voldrien, i no m’hi sento perquè amb senti  anti epanyol, que no ho sóc. Tinc tantes ganes d’arribar un dia a la normalitat ! Tinc tantes ganes de tenir uns veïns que respectin i valorin les meves coses con jo ho faig amb les seves!

2013-04-12