Imagino que ser president de Catalunya en aquests moments, suposa haver d’aguantar moltíssimes pressions de totes bandes i també aguantar un sentiment de solitud extrem. El nostra país és així de dur. Passem ràpidament de la rauxa al seny, o de l’eufòria a la histèria, amb la mateixa facilitat que nosaltres ens canviem de roba interior cada matí. Vist des de fora, un no pot tenir més que un sentiment de reconeixement i adhesió cap al President, i de la mateixa manera que ara els adversaris al procés cap al dret a decidir, han sortit de l’armari i piulen tot el dia arreu, és bo que nosaltres no ens quedem callats i mostrem també el nostra recolzament a un President que la història l’ha posat en un lloc i en un moment que l’ha convertit en  figura clau pel procés; i els enemics saben que per fer descarrilar aquest  procés, només cal neutralitzar a Artur Mas.

La premsa, especialment tot el grup mediàtic Godó, amb interessos “reials”, parla de divisions en el govern català i a més cada dia tots els seus programes i tertulians,  amb molt subtilesa, s’estan escorant cap els interessos del no a la consulta. No sé què pensen tots els consellers, però no tinc cap dubte que Andreu Mas-Colell, Irene Rigau, Felip Puig i Francesc Homs, com a mínim, li són i li seran fidels fins el final.

Personalment confio amb el President tot i que de vegades la seva prudència en no sortir a deixar les coses clares i a neutralitzar les disintonies sorgides des del propi govern, em desesperen. Però encara avui, com deia en Joaquim Maria Puyal, li podem dir al President que té un país al darrera, tot i que cada dia més hom observa amb quina facilitat forces creadors d’opinió ( tertulians i articulistes) mostren clarament les seves debilitats o si voleu ser més malt pensats, els seus interessos  contraris a la consulta.

2013-04-18