En èpoques de plom d’ETA, eren els socialistes i els populars els que deien que “sense violència es podia defensar tot”. Semblava que per ells l’únic impediment era la violència, no la independència.  Jo mai m’ho vaig creure, però aquesta reflexió els va servir durant molts anys. Ara veiem com davant d’un procés netament pacífic i radicalment democràtic, sense l’excusa de la violència, el subterfugi ara és la crisi. “Ara el què hem de fer tots es concentrar-nos en solucionar la crisi i deixar-nos d’altres coses”, venent a dir més o menys. Una alta fal·làcia. Els governs tenen una infraestructura capaç d’afrontar més d’un problema o objectiu a l’hora i per això tenim varis consellers. Utilitzar la crisi, l’atur, o qualsevol drama per justificar un rebuig a una iniciativa sense dir-ho clarament, em sembla un frau. Tenim el drama de la crisi, una situació de penúria que encara ens durarà anys, i els governs, dins de les seves escasses capacitats, han d’intentar ajudar a resoldre-la, però també han de fer més coses i el Govern català, té el mandat democràtic de les darreres eleccions: organitzar una consulta. Un fet que no és tan contradictori com es vol presentar amb el de resoldre l’ofec econòmic.

Els contraris a la  consultes tenen tot dret a defensar clarament la seva posició, el que no la tenen és fer-ho fent servir la crisi per amagar-se del vertader objectiu, el rebuig al procés a decidir. No ens enganyem.  Els països, i nosaltres no som estranys, tenen capacitat per fer dues feines a l’hora, com a mínim.