Ens deia aquesta setmana un alt dirigent d’una empresa de l’Íbex 35: “nosaltres tenim més del 60% dels beneficis de les franquícies de l’estranger i el 57% ens ve de les que tenim en països emergents, i malgrat això, estem penalitzats a borsa perquè som espanyols. La marca Espanya ens penalitza, com penalitza totes les empreses.” En l’informe que feia, també aquesta setmana, l’analista financer de JP Morgan Jaime Becerril sobre Espanya davant els principals brokersinternacionals, confirmava que els inversors no inverteixen a Espanya per culpa de la classe política, no per la crisi. En les més de 22 pàgines del seu informe es lamentava en veure com aquesta manca de consens polític retarda les reformes i que es projecta una imatge negativa amb les lluites internes dels polítics i el descrèdit de totes les institucions, privant-nos de l’oportunitat de diferenciar-nos d’Itàlia.

Penso que, com diu clarament la ciència genètica, tants anys d’endogàmia partidista han provocat una classe de líders sense més ambició que superar les properes eleccions i per això es posen a seguir la societat i renuncien a la seva tasca principal, que seria liderar-la. I com passa en totes les empreses del món, els mals lideratges repercuteixen sempre en l’economia. No hi ha excepcions.

Liderar avui és difícil, si encara s’està instal·lat en el temps dels honors. La situació actual requereix prendre decisions que, sovint, no seran acceptades ni enteses per una gran majoria de la societat, però que són imprescindibles de prendre. I sovint això és incompatible amb el fet de pensar a guanyar les properes eleccions. L’economia i la política tenen en comú que, no sempre, allò que m’agradaria o fins i tot hauria de ser, és possible. I és quan esdevenen les contradiccions. Això ens explica com floreixen en l’ecosistema polític persones que volen fer política però sense posar-se en política i assumir-ne la responsabilitat, una decisió que es fa difícil d’entendre però ben real. Els gran líders sempre generen grans controvèrsies i debats molt vius. Ho hem vist amb la desapareguda Margaret Thatcher. Va ser una primera ministra que tenia uns principis i va liderar la seva revolució malgrat els costos personals que li podia suposar. Es va trobar l’herència d’un país amb grans vagues i manifestacions, especialment en els hiverns del 1978 i 1979. Era un país que, el 1996, va d’haver de demanar un rescat a l’FMI per poder afrontar les seves obligacions de pagament; un país amb una economia fortament estatitzada formada per una oligarquia que afavoria l’amiguisme, el favoritisme i el partidisme a l’hora de repartir càrrec, i menyspreava la meritocràcia. Va fer grans reformes econòmiques, polítiques, fiscals i sindicals. Va obligar els sindicats a fer que, abans que convoquessin una vaga, els seus afiliats fessin una votació, per la qual cosa els seus adversaris van dir que era un atac al dret de vaga. Va aguantar amb fermesa l’escomesa, de vegades fins i tot violenta, del sindicats de miners dirigits per Arthur Scargill. Era una líder amb un deix fortament antieuropeu per la burocràcia que generava, i gens favorable a la reunificació alemanya. Tenia un granfeeling amb Felipe González, i són memorables les negociacions a la UE defensant els seus interessos. Durant el seu mandat, el Regne Unit va sobrepassar amb renda per càpita francesos i alemanys.

És clar que avui per avui, i malgrat la situació econòmica que tenim i el cost econòmic que ens suposa la nostra particular forma de lideratges de manca de principis i de consens, els analistes estrangers continuaran sorpresos de ser com som i tornaran a dir-nos: “sense inversions estrangeres no hi haurà creixement econòmic.” I els nostres polítics, no ho entendran.