Aquesta setmana l’EPA, l’enquesta de població activa, ens ha informat que Espanya ja té més de sis milions de desocupats i Catalunya, nou-cents mil. Sorprenentment, aquestes dades han desencadenat una allau de comentaris de polítics i d’opinadors, com fent veure que la notícia els ha sorprès. Seria molt estrany que tots aquests sorpresos, realment ho fossin, més aviat m’inclino en pensar que una vegada més, ens trobem davant de l’estratègia d’aprofitar un drama per desgastar el govern de torn. És cert que els polítics a l’oposició tenen una tendència desmesurada a fer creure que els governs no fan res per millorar l’economia i especialment l’atur i sovint parlen del mantra de “polítiques actives d’ocupació” sense concretar què volen dir amb això, i els que ho fan són tant genèrics i superficials que sovint fan posar-nos vermells en veure el nivell de populisme dels polítics que tenim.

Als sorpresos per les dades de l’atur els preguntaria què s’esperaven que passés amb un “creixement negatiu” del PIB, com es diu ara, de l’ 1,5%? No ens havien dit ells mateixos que sense creixement no hi hauria creació d’ocupació? Potser algú es pensa que voler-se fer el sorprès i denunciar aquesta plaga vehement és políticament agraït, però a mi el que em demostra és que si realment els ha sorprès, no tenen ni idea de com funciona el món econòmic, i si ho aprofiten per guanyar presència mediàtica, tampoc no em sembla de persona gaire sensible jugar amb el dolor dels desocupats.

Divendres el govern espanyol ens va presentar el nou quadre macroeconòmic i el nou Programa d’Estabilitat 2013-2016 que enviarà a Brussel·les perquè l’aprovin. A més de les noves previsions de decreixement, dèficit i atur molt més realistes, va fer públic un seguit de mesures encaminades a retallar la despesa pública en un 4,4% més i un increment d’ingressos d’uns 5.000 milions. I per primera vegada s’accepta que l’atur arribarà al 27%. La compareixença del divendres, més que incapacitat del govern, mostrava la impotència. Avui podem assegurar sense cap mena de dubte que només crearem ocupació si l’entorn nostre, la Unió Europea, es reactiva i creix, i ara per ara nosaltres només podem aguantar de la millor manera possible aquesta gran tempesta. No tenim forces ni capacitat per sortir-nos-en per nosaltres mateixos, i qui pensi que sí que en tenim, seria bo que ens digués amb quines eines cal fer-ho. El país està atrapat, famèlic i dependent dels diners dels altres; i en aquesta situació el millor que podem fer és acceptar la realitat.

I com en la teoria dels cercles concèntrics, Catalunya està dins la realitat espanyola amb molta menys capacitat política, econòmica, fiscal i legislativa que Espanya. La nostra dependència ens priva de pensar que nosaltres podem fer res més que seguir les imposicions i fer, de la millor manera possible, la nostra feina. És revelador mirar el mapa de l’atur i observar com el País Basc i Navarra en tenen molt menys. És evident que el seu sistema de finançament i el nostre dèficit fiscal, alguna cosa hi tenen a veure.

L’esperança pot venir i haurà de venir per la capacitat de la societat emprenedora i empresarial, que té més llibertat d’actuació, dins les justeses que imposa la crisi. Avui més que mai, ser empresari, amb vocació d’empresari, és l’aportació econòmica i social més important que hom pot fer a la societat.

De vegades em conviden a uns dinars que un empresari fa a casa seva amb altres empresaris, i a la sobretaula, que sol ser llarga, no es defuig de la crisi, de les dificultats de finançament, de l’excessiva legislació i controls administratius que són estèrils, de l’excés d’impostos, de les dificultats de cobrar fins i tot d’aquells clients que sempre havien estat bons pagadors, de les ganes d’internacionalització… però tots ells, cada matí, obren la seva empresa amb ganes, tot esperant el futur. És el que fa diferent un empresari.