Quan algú estudia fredament el mapa de les vies per a trens d’alta velocitat a l’Estat i, a més, les relaciona amb els viatgers que transporta i l’impacte econòmic que generen, no hi entén res. Cap de les preguntes assenyades i lògiques, i fins i tot imprescindibles, que es pugui fer i que s’haurien d’haver fet abans de dissenyar-ho els responsables de l’entramat, no tenen resposta. I és que durant molts anys aquest estat ha estat governat, encara ho és, per polítics amb fort ròssec del passat, quan qui manava i ordenava feia el què volia simplement apel·lant al fet que era una qüestió d’estat. Aquest alt objectiu substituïa qualsevol altre raonament per assenyat que fos. Per ells, la qüestió d’estat, la seva qüestió d’estat, no necessitava anàlisi econòmica, ni relacionar cost i benefici, ni tan sols una projecció de rendibilitat de futur.

I ara ens trobem infraestructures costosíssimes per transportar escassament 5 viatgers al dia i amb un cost econòmic prohibitiu de manteniment i, per tant, insostenible. I tot i que recordem clarament qui deia i qui presumia d’haver fet de la seva Espanya el país del món, després de la Xina, amb més quilòmetres de vies d’alta velocitat, o de tenir més aeroports que ningú, o més autopistes radials, o més cinturons a l’entorn de la capital de l’estat, encara que siguin per transportar a ningú, no hi ha la mínima autocrítica de tal bogeria, perquè tota la seva obra obeïa només a una qüestió d’estat i no econòmica.

Però és clar, com tot, té conseqüències econòmiques, i més si per fer aquesta despesa les empreses i l’Estat s’han endeutat, ara ens trobem en el moment del xoc amb la realitat que suposa haver de pagar-ho. Però de la mateixa manera que les constructores han hagut de deixar obres a mig fer, i al llarg de la Mediterrània hi ha una gran quantitat d’habitatges tancats i per vendre, serà imprescindible la racionalitat per tancar aquelles infraestructures de poca utilització. La qüestió d’estat no serveix per anar contra la racionalitat.

Una cosa semblant ens ha passat amb Bankia, aquest monstre creat a corre-cuita i sense cap mena de racionalitat ni econòmica ni financera. Quan un pensament lògic i desapassionat feia pensar que la creació de Bankia seria un acte de difícil solució, va aparèixer una mena de qüestió d’estat que se sobreposava a qualsevol apreciació econòmica. El Banco Santander té la seu central a Santander, el BBVA, a Bilbao, La Caixa i el Sabadell, a Barcelona i, després de la desfeta de les caixes, Madrid es podria quedar sense un banc de referència. No podien deixar de tenir una entitat, com ho fou Caja Madrid, que fos l’eina a mans del govern regional per fer la seva política econòmica i industrial. L’exemple clar és l’entrada de Caja Madrid en el capital d’Ibèria, una entrada totalment d’intencionalitat política. El problema és que amb els gestors triats en el primer moment i amb els números ja en net van crear un mostre indomable.

De fet, Caja Madrid va voler imitar La Caixa en la política de participacions industrials, però en va fer una mala imitació. La compra del City National Bank of Florida, que ha portar a passar una nit a Miguel Blesa a la presó, també va ser una operació mirant de reüll l’estratègia de La Caixa, però fou tant plena de presumptes irregularitats que veurem com acaba. De moment aquesta setmana Bankia l’ha venut amb pèrdues de 495 milions d’euros.

La defensa de qüestió d’estat per Bankia, ara ja no és possible. Davant dels més de 22.000 milions d’ajuts públics que ha necessitat per subsistir i les imposicions de la troica, no seria gens estrany que la trossegin abans de vendre-la a entitats que poden molt ben ser fins i tot estrangeres. Estar intervinguts té avantatges i inconvenients, i un avantatge és que, tot i que no ho sembli, imposen la racionalitat per sobre de l’emotivitat, i els números canten.