És extraordinàriament revelador el comportament dels partits polítics, així que El Periódico, divendres passat, va fer pública l’enquesta en què anunciava un possible terratrèmol en el ja mogut mapa polític català. Els espanyolistes s’afanyen a atribuir la davallada de CiU a la “deriva sobiranista” d’Artur Mas i reblen el clau en aquest discurs amb l’esperança que obri forat i desestabilitzi el govern i aturi el procés. Cap partit de l’oposició té cap interès en CiU, tot al contrari! Però, com que ja donen per imparable democràticament el camí emprès, la seva única esperança és la destrucció. I, com que mai les coses complexes tenen explicacions tan senzilles, cal recordar que cap govern del món sotmès a la pressió per la reducció de la despesa i obligat a fer retallades se’n surt sense un cost electoral molt important.

L’evidència més clara és la pujada d’ERC, el posicionament del qual, de ser-hi però sense ser-hi, els allibera del cost electoral de les polítiques restrictives. El fet que no vulguin de cap manera que es presentin els pressupostos és perquè ells els haurien de votar i allà sí que haurien d’assumir públicament polítiques de retallades. Per ells, la seva posició estratègicament és un deu. No sé si ho és tant pel país.

Però, també per entendre correctament aquest transvasament de vots, hem de tenir en compte dos fets importants de CiU: el rebuig que cada vegada més experimenta la societat respecte a la corrupció, i l’efecte Josep Antoni Duran i Lleida. CiU ha tingut i té massa casos oberts per possible corrupció, i les seves reaccions són percebudes com a extremadament prudents. Nord enllà és ple d’exemples de com reaccionen els polítics davant de la mínima sospita, i ningú negarà que ells no tinguin la famosa presumpció d’innocència ni un sistema judicial poc garantista; però ens en diferenciem en l’exigència d’ètica personal, que aquí és molt més laxa. Per molt menys que en el cas Treball, per exemple, a Alemanya va dimitir el president, en fer-se públic que un amic seu li havia fet un préstec per comprar-se una casa, i una ministra amiga d’Àngela Merkel, acusada d’haver copiat una part de la seva tesi doctoral fa trenta anys, també va dimitir…

I aquí tenim encara obert el cas Palau, i 215 casos més, segons dades del Consell General del Poder Judicial, i afecten pràcticament tot l’arc parlamentari i els sindicats. També un efecte pertorbador i de desgast intern de CiU és el constant posicionament dissident de Duran. Probablement no és el que sembla, però des de fora es percep que una persona que té un càrrec tan rellevant a la coalició que ha de donar suport al president en el moment més difícil al qual s’enfronta, aparenta ser un infiltrat o un sabotejador, i la seva actuació no està exempta de cost electoral.

En el reportatge que va fer TV3 sobre el procés de Jordi Pujol va dir que assumia i que s’han d’assumir els sacrificis i les incomoditats per Catalunya. I, de la mateixa manera que el president Mas va acceptar des d’un principi el cost de reconduir el dèficit que s’havia trobat, també el veig amb la fortalesa necessària per resistir les escomeses que li arriben d’arreu, fins i tot de Duran, per complir la promesa electoral. El problema que tenen els adversaris que volen aturar o aigualir el procés és que no ens diuen quina és la seva alternativa, més enllà de frases fetes i teories minoritàries. I queda clar que el país, després de tants anys de fracàs, ja està tip de teories i reclama concreció. La valoració més lúcida que he llegit de l’enquesta és la de Fernando Ónega, que diu: “Què hi fa que s’intercanviïn vots?, el més important és que cau Espanya.” Tota la resta, és desenfocar l’enquesta interessadament.

Article publicat a El PuntAvui el 09 06 2013