A mi em resulta molt cansat i pesat viure en un país que pretén ser el més virtuós i democràtic del món. És clar que sovint quan escolto aquests fonamentalistes de la virtut i l’argumentació que justifica el seu radicalisme, sempre hi ha quelcom que em grinyola. Sempre hi ha quelcom en ells que em fa sospitar una certa buidor del seu discurs. D’entrada, aquells que exigeixen organitzar els altres comportaments que afecten la llibertat individual em fan tremolar; i quan els guardians de la civilització incorren en contradiccions em sento perseguit. He estat a favor de la llei que prohibeix fumar en llocs públics, perquè l’acció del fumador afecta els no fumadors; en cap cas per salvar un fumador que, malgrat que ara ja té prou informació per saber que fumar provoca càncer, fuma. Ja s’ho farà, jo no fumo. He estat a favor de l’abolició dels toros, perquè és tortura als animals. La resta m’importa poc. Però em sembla de país controlador pretendre ser el més virtuós, i no perquè no reclami la virtut, simplement perquè aquesta és individual. El que sí que podem reclamar, per exemple, es que no votem llistes de polítics on hi hagi gent que ha convertit la virtut en un interès particular i personal, perquè amb el nostre vot ens fem còmplices de la seva corrupció. Quan es va posar en marxa la Loto catalana hi va haver un debat tan ridícul com –el temps ens ho ha demostrat– estèril. Els virtuosos ja veien ludòpates arreu com a conseqüència d’aquest projecte del govern català, que, dit sigui de passada, destina els beneficis a obra social. I mentrestant, ningú parlava de les travesses, de la Lotería Nacional, de l’ONCE, de les màquines que hi ha a cada bar; i més tard van venir els bingos, la Primitiva… i últimament ja es pot jugar en la intimitat per internet amb una gran oferta de tota mena de jocs. Ara tornen a l’inici i sembla que tenir una oferta turística més àmplia en què hi hagi també la possibilitat del joc és un sacrilegi que atempta contra la puresa catalana. El 1729 l’economista Bernard Mandeville, va publicar l’assaig anomenat La faula de les abelles, amb un gran escàndol social perquè sostenia en el seu llibre que “els vicis privats creen la prosperitat pública”. Ha passat el temps i encara hi ha qui té la mateixa reacció. El projecte d’oci Barcelona World és un projecte importantíssim que vol competir amb el món per un turisme d’alt valor adquisitiu i de congressos i, per tant, entre el conjunt de les ofertes és normal que també hi hagi el joc. Es vol que els futurs congressistes tinguin una gran oferta i que ells escullin amb la mateixa llibertat amb què poden entrar a les botigues i els restaurants, i sense que ningú pugui vetar el seu dret a jugar emparant-se amb una superioritat moral. I els que continuen atrapats en la discussió i no tenen més recurs de defensa que la seva moral, que no apel·lin a l’excusa de fomentar un altre tipus d’indústria, perquè seria bo que diguessin quines incompatibilitats té. L’esforç que hem de fer és de diversificació i de globalització.

Article publicat en l’Econòmic