La caputxinada d’ahir té una bona intenció, però podria haver arribat tard. El socialisme català de primera hora dirigit per Joan Raventós ( que ara ningú en parla) sempre va combatre a Josep Pallach i el Reagrupament, fins a uns nivells sagnants. Quan ells defensaven la “puresa socialista” no dubtaven a dir que la socialdemocràcia de Pallach eren uns gestors del capitalisme. Recordo aquells moments la serenitat que mantenia Pallach, atribuint aquesta efervescència socialista al fet que encara no havien sortir mentalment de la clandestinitat.

Però Pallach, a diferència de Reventós, tenia molt clar cap on era i anava Europa i coneixia perfectament la socialdemocràcia alemanya. També Pallach defensava un partit socialista radicalment català perquè qualsevol aproximació amb el PSOE, a la llarga, seria una entrega.  Mentre que Reventós va pactar amb el PSOE.

Ahir a la caputxinada varis centenars de militants del PSC es van reunir per intentar reconduir un partit que ja indissimuladament ha deixat de ser referent del socialisme català. És el reconeixement del pensament de Pallach i el fracàs del de Raventós.  Però aquest acte podria haver arribat tard perquè l’espanyolisme s’ha fet amb el partit i avui, que el temps demana definició, el catalanisme dins del PSC no hi té espai, ni que segueixi mantenint l’ambigüitat.

La grandesa del pensament de Pallach és que, com passa amb els grans polítics i estadistes, el temps li confirma l’encert mentre evidencia els grans errors dels altres.

Bon dia a tothom