Una vegada vaig escriure de la dificultat que suposa gestionar un club de futbol important perquè hi conflueixen dos elements que no sempre són compatibles. El primer, i més  important, és el que la gestió ha de ser professional. Avui el futbol té molt més a veure en un gran espectacle on els principals artistes són els jugadors i poc amb l’esport.  I aquesta mena de teatre dels somnis s’ha de gestió en un entorn molt competitiu; per tant s’ha de fer amb el cap fred. Però alhora hi ha una gran intromissió dels sentiments, fins i tot hi ha qui erròniament els vol posar primer. Els jugadors sovint també juguem amb els sentiments de la massa social pels seus interessos. El cas Abidal, és un exemple clar.

Però la dificultat és quan un vol fer compatible els seus interessos i un extremat sentiment de pertinença. Xavi tenia ofertes d’un club econòmicament molt importants, però ell va ser coherent amb els seus sentiments i no va deixar el Barça. Mentre que d’altres fent ostentació de gran sentiments, han estat temptats i vençuts pels seus interessos. És clar que cap de les dues actuacions són criticables, cadascú tria. Hi ha gent que sentir-se català tria ser espanyol pels seus interessos i no vol la independència, i bé que ho acceptem respectuosament.  El criticable és voler fer compatible a l’hora les dues coses i voler acontentar a tothom.

Guardiola és un professional que sempre ha defensat els seus interessos per sobre de tot. Algunes vegades aquests han coincidit amb els del Barça i ho ha pogut compaginar, però d’altres, com ara, els seus interessos són uns altres i coincideixen amb els d’un adversari esportiu, per tant s’enganya aquell que encara pensa que defensa els dos.  I són tan clars els seus interessos que utilitza totes les seves arts per afavorir el Bayer perjudicant el Barça. I quan s’ha fet públic una trobada amb el pare de Neymar a NY intentant emportant-se’l a Alemanya quan sabia que hi havia signat un contracte amb el Barça, s’ha quedat, com es diu vulgarment, amb el cul a l’aire. I davant d’una actuació així de lletja de qui utilitza la seva informació privilegiada de l’empresa, que fins ara treballava, per perjudicar-la en benefici de la que ara treballa, no tenia més sortida que, l’honesta, de demanar perdó pels seu comportament, o l’altiva de qui té un ego extrem d’un atac. Recordin allò que deia Santa Teresa de Jesús: molts humilitat és vanitat. En el món empresarial, beneficar-se de la informació d’aquesta manera, és perseguit penalment. Ara mateix recordo el cas d’un executiu espanyol que va arribar a ser un dels més elogiats i admirats en el món de l’automòbil, que tenia un gran equip d’imatge, autor de diferents llibres de gestió i de molt d’èxit que es presentava sempre humilment i tractava als seus empleats amb “senyores empleades”. Un dia la competència el va fitxar i se’n va emportar part del seu equip i d’informació que tenia. La primera empres ho va portar als jutjats i els del seu equip no van marxar, la segona empres va d’haver d’arribar amb un pacte extrajudicial amb una gran indemnització, i l’enginyer executiu que es deia José Ignacio López de Arriortúa, “súper López” no va d’haver de comparèixer en el jutjat dels EUA per afrontar una acusació greu, perquè un desgraciat accident el va incapacitar mentalment. L’ètica té unes servituds que s’expliquen només amb actituds. No en rodes de premsa.