Aquesta setmana passada tant la Vicepresidenta de Catalunya Joana Ortega, com l’amic i diputat de Catalunya Josep Rull, s’han atrevit a opinar sobre quina hauria de ser  la participació ideal en el referèndum, i tot i ser un fet d’especial rellevància, com exposaré, la discrepància dels dos en la xifra, mostra la seva improvisació i potser, una lleugeresa en opinar sobre un fet que és d’especial rellevancia.

Com molt bé explica la professora Dolors Feliu en el seu assaig “Manual per la independència”: d’acord amb el “Codi de bones pràctiques sobre referèndum” del Consell d’Europa i l’actual exemple d’Escòcia, el millor seria no posar llindars, i acceptar el resultat del referèndum amb les majories que en resultin.  En última instancia, si s’acaba exigint un majoria de participació ja no s’hauria d’exigir una majoria reforçada de vots afirmatius, perquè la combinació d’ambdues exigències podria convertir fàcilment en no vencedor una opció majoritària dins de la població catalana.

Si hi posem un llindar de participació, els partidaris del no, encara que siguin minoritaris, amb la seva abstenció podrien fer fracassar la consulta, que és el que està passant a Escòcia.  Cal dir que la legislació per un referèndum per una reforma de la Constitució espanyola, no preveu cap llindar de participació mínim ni una majoria reforçada de vots afirmatius per aprovar la reforma.  I ningú ho qüestiona ni diu que és poc democràtic.

Hem de superar els complexes que ens porten a voler  ser més demòcrates que els demòcrates i no caure en les provocacions. Un referèndum, que tothom que vol hi pot votar,  el guanya qui assoleix la majoria de vots del total dipositats. I així és la democràcia. La resta són paranys.