Sembla que hi ha tot un corrent d’opinió que parla o més aviat reclama una tercera via. Segons els proposants, qui l’hauria de construir aquesta tercera via haurien de ser bàsicament PSC-PSOE I UDC; és a dir,  els dos partits que s’han instal·lat oficialment en una terra de ningú o un llims polític on la seva proposta, de moment, per inconcreta, no té el cos necessari per fer-ne un ideari polític i molt menys, una oferta de país.

Diria que els serà difícil construir un relat engrescador i sobre tot creïble, perquè la història més recent juga a contra seu. No veig possible, per exemple, que el PSC no hagi après de l’experiència de la presidència de Pasqual Maragall, que va intentar construir una tercera via per Catalunya que permetés un bon encaix i tancant, si més no, per molts anys, el contenciós català-espanyol. Aquell intent català del Nou Estatut, fet amb tota la noblesa i puresa democràtica va ser avortat per les actituds del PSOE i del PP, en primer estadi, i rematat pel Tribunal Constitucional.

Una altra via, i la més recent, va ser la petició que va fer a Rajoy el President Artur Mas, en nom del Parlament de Catalunya, d’obrir unes negociacions per un pacte fiscal. La resposta va ser tant rotunda i contundent, que Rajoy no va deixar cap espai de diàleg.

Observin que els dos intents d’una tercera via van ser fetes una amb un president socialista a Catalunya i  Zapatero a Madrid, i la segona amb un president de CiU aquí i Rajoy allà la qual cosa tanca fins i tot l’esperança que un canvi de govern sigui més favorable.

Amb aquests precedents vestir una tercera via i sobre tot que sigui creïble, em sembla impossible. Ja no ens immuta que ens diguin: “Pasqual, aprobaremos el Estatuto que salga del Parlamento” perquè que ens enganyin una vegada no és culpa nostra; una segona vegada ja ho seria.

Així doncs, quan parlem d’una tercera via, no sé què volen dir i no sé gens com es pot concretar perquè ens  sigui suficientment atractiva i segura amb els precedents que tenim.