Com a conseqüència de la meva entrada al meu blog “No deixem que ells s’apropiïn del castellà” un senyor que no conec, m’hi va fer un comentari diguem-ne una mica pujat de to ( es pot llegir en el blog) com em va semblar injustes les seves paraules li vaig enviar un correu particular, ell em va respondre i després de dues entregues epistolars entre els dos, podríem dir que vam quedar amics i va veure que havia utilitzat amb mi un prejudici que el portava a l’error. Aquest petit incident m’ha fet pensar amb la gran quantitat de persones que quan llegeixen o escolten qualsevol cosa nostra ho fant amb un pre-judici que actua com a mur a la comunicació. I quan tens la possibilitat de  trencar-lo i pots argumentar, no és difícil arribar en un consens. La campanya contra Catalunya de la majoria de medis de comunicació espanyol, de polítics i d’opinadors, que s’ha fet des de Madrid, ha creat un recel a molta gent i quan alguna actitud d’aquí o d’algú d’aquí no encaixa amb l’esquema mental que tenen, en lloc d’intentar aprofundir i pensar que potser no tot és com es pensen que és, s’autodefensen el seu criteri, criticant de “cínic i fals” el de l’altre. Però si l’interlocutor és intel·ligent, com en el cas que m’he trobat, i pot informar-se directament, no és gens difícil que canvií d’actitud. És clar que només parlo de la gent del carrer, no dels que d’una forma o altra fant del seu anticatalanisme un medi de vida, ni dels extrems que ja ni  m’interessen.