La Vanguardia d’avui publica un extensíssim article  de Josep A. Duran i Lleida en la que fidel a la seva manera de ser, desenvolupa la seva posició unionista avergonyida. És un extens relat en el que, no ho diu massa clar, però demana que la consulta tingui més de dues respostes possibles. Un fet que avui per avui penso que és impossible perquè la mateixa societat no la toleraria. També aprofita per dir-nos que si Joan Rigol ha estat la persona triada pel President Artur Mas, per cercar el consens pel dret a decidir, és a proposta seva, no fos cas que la seva autoritat i poder fos menystinguda. Però el que m’interessa del seu relat és aquesta posició de referèndum estrany que proposa que no sé si és un intent elegant de voler-lo dinamitar des de dins, o una mena de sortida personal. Diu que no hi ha diàleg Espanya Catalunya, i ell és el màxim responsable de CiU a Madrid des de fa molts  anys i president de la Comissió mixta Estat Generalitat, i aquesta manca de diàleg que hi ha, suposo que alguna culpa deu tenir ell.  Utilitza una mica enganyosament les paraules de gran polític Miquel Coll i Alentorn quan diu: “ no sentim la histèria del separatisme” Precisament el canvi que han experimentat molts polítics darrerament ens haure de fer més prudents a l’hora d’utilitzar textualment paraules dites en un conteste polític molt diferent.  Ell, com a polític i que diu sap més que ningú el què ens convé, no vol posar-se sobre l’onada de les manifestacions massives, vol reconduir-les, però no fa cap proposta a no ser la que fan els espanyol: la por.

Sí fos realment un confederalista convençut, seria un dels que demanaria la independència per després pactar amb Espanya els nivells de confederació. No veig gens possible assolir la confederació sense passar primer per la independència. Per tant, el seu anunciat de  proposta la veig més contaminada pels anys que porta a Madrid que no pas per la realitat que viu ara Catalunya. Si fos així ja ens hauria dit amb quines condicions es quedaria a Espanya i quines serien les seves línies vermelles. La inconcreció, és pot interpretar com una mena d’unionisme avergonyit que malda per salvar-se en aquesta mar brava d’onades gegantines, que és la Catalunya actual.

Bon dia a tothom