Les enquestes d’aquest cap de setmana són tant interpretables com tendencioses o tendències en la interpretació. Però una cosa és clara i  inqüestionable: Artur Mas és un rara avis de polític perquè governa pel país. Ja sé que això es tan sorprenent  que hi ha una gran majoria que encara avui no s’ho creu, però el seu discurs clar, no en deixa dubtes. Ahir i avui són molts els d’allà que se’n riuen del President tot dient que la seva “deriva alocada” el porta al desastre electoral, i potser tenen raó. Bé, almenys ara les enquestes ho diuen. Veurem a l’hora de votar. Però quins són al meu criteri els punts de desgast electoral del President?  El primer i més important és el d’haver de gestionar el dia a dia d’un país arruïnat i amb l’Estat espanyol en contra. Un país que anualment s’emporten d’aquí més o menys uns 16.000 milions d’euros i no tornen. I aquell que se’ls emporta, en avoca al col·lapse financer intencionadament. I el nostre país que els més de 5 anys de crisi ens ha empobrit molt i ens ha desfet una gran part del teixit productiu, no vol sentir a parlar que som més pobres, i vol viure com vivíem abans. I quan el govern no té prous diners per a tot i ha de prioritzar i retallar, s’enfada.  Per tant un punt fort del desgast és per les retallades que obliga la crisi econòmica.

Catalunya té un endeutament que suposa més o menys el 25 % del PIB, i els mercats financers s’han tancat i el govern no pot demanar crèdits a l’exterior, i això ens ho retreuen molt els unionistes d’allà i d’aquí, com a argument de mala gestió. Però algú s’ha preguntat mai, perquè Espanya que té un endeutament que és del 98% del PIB pot apel·lar als mercats financeres?  Ningú ha pensat que si això és possible potser és gràcies que en aquest PIB hi ha Catalunya? Què passaria o què pot passar si Catalunya s’emancipa?  Ho tindrà tant fàcil el Govern espanyol?

La segona font de desgast del President és més domèstica. ERC sí que actua totalment pensant amb el seu partit i menys amb Catalunya. És un fet recurrent i que tampoc ens en hem d’estranyar, o si no, amb quin interés van fer els tripartits i molt especialment el segon de la presidència de José Montilla? Ho podran justificar com vulguin, però els fets són els fets. I ja sé que hi ha un corrent que troba normal que els polítics i els partits polítics posin com a principal objectiu els seus interessos del partit, però el fet que sigui normal, no vol dir que sigui ètic; almenys per a mi.

Una altra font de desgast del President, és l’actitud del soci de govern, Antoni Duran i Lleida. Els que venim del món de l’empresa sabem que en cap empresa del món es permetria tantes deslleialtats d’un alt dirigent. Precisament quan s’escomet un gran projecte el primer que s’ha de demanar és cohesió.  Recordo que en una reunió de dirigents d’una empresa, el Conseller delegat ens va presentar un gran projecte. Un projecte engrescador, però molt difícil i exigent, i una vegada acabada la seva presentació ens mira a tots i ens diu més o menys això: sé que és un projecte difícil, exigent i que s’haurà de treballar molt, però l’èxit aquest projecte només és possible si tots plegats anem a una. Així doncs, si algú no hi està d’acord, o no hi vol participar, que ho digui ara i surti de la sala. No podem tenir gent que dubti i molt menys que treballi a la contra. L’objectiu és massa important per l’empresa per deixar que hi hagi persones que des de dins no hi cregui, en dubti o treballi a la contra.

A més del desgast que provoca Duran al President fa una altra cosa també és molt perniciosa: genera dubtes i malmena la credibilitat del President.

Pot arribar un dia que, si no es fa un cop de timó fort i s’aplica el que faria tothom, aquestes forces negatives internes siguin prou fortes per fer tombar el President, que és com dir fer descarrilar el procés. De moment, tot i que ho intenten,  alguns molt clarament i d’altres més subtilment, no ho han aconseguit, però haurien de pensar tots ells que si un dia això passés, les seves ambicions sense el President Mas per culpar-lo, quedaran tan al descobert i a la intempèrie, que alguns dirien i veurien que “contra Mas vivien millor”.  I això val pels d’allà, pels que sempre estan aquí i els altres que passen una part de la setmana en una suid d’allà, per a tots.