Imaginem-nos que la radicalitat dels postulats de Rosa Diaz, de J.M. Aznar, de E. Aguirre, de Guerra, de Bono,… i tanta gent, també alguns d’aquí ben instal·lats, triomfessin i Espanya fes un acte de força, i anul·lessin l’autonomia catalana, i ja no dic posessin al President Artur Mas uns dies a la presó, i per no posar-hi un militar com a representant de l’autoritat a Catalunya, perquè els temps han canviat, hi posessin a n’en Duran o en Guardans, com a màxima autoritat catalana, algú pensa que això seria viable en el temps? D’entrada, fins i tot penso que ni en Duran ni en Guardans, tot i que aquest darrer ara mateix en dubto, no s’hi posarien bé perquè una cosa és fer el què fan, i l’altra és declarar-se obertament. I si no fossin ells, potser uns altres catalans podria ser : Vidal-Quadras o Alicia Sánchez Camacho, i en Boadella com a conseller de cultura i en Guardans de l’Interior. Una vegada fet el disbarat, no ve d’un pam.

No ho veig impossible però sí molt difícil, que ells fessin aquest pas, perquè seria clarament el principi del fi. Podria passar un temps de sotmetiment per la força, però Catalunya, ni amb tants anys de franquisme, va sucumbir. I totes les adversitat, per fortes que siguin, si no et maten, t’enforteixen.

El perill més important és nostre. Ahir vaig llegir que la diputada Camats, deia que volia una pregunta que tant els independentistes com els federalistes i/o confederalistes poguessin votar sí.  Això ja és el màxim del què es diu és propi dels polítics: que són gent capaç de complicar allò que és fàcil. Imaginem-nos què passa si fem una pregunta clara que només tingui dues respostes possibles: la independència o continuar amb Espanya. Si guanya la primera, ja no hi ha res a dir per un demòcrata, només podem ser independents o confederals si l’altra part vol. Si guanya la segona, la de continuar sent espanyols, després, i només després, ens podríem plantejar com volem continuar a Espanya: com ara? Federant-nos? o Confederant-nos? Però això dependrà d’una negociació amb Espanya, i ja no depèn només de nosaltres.

Enrocar-nos en la pregunta per fer un referèndum barroc on al final tothom podrà interpretar allò que li convingui, seria el pitjor error que podríem fer. Si som demòcrates hem de voler que tothom voti lliurament i saben què vota; i una vegada comptat els vots, acceptatarem els resultats i ens posarem a negociar.  No fos cas que amb l’excusa de la pregunta, alguns vulguin jugar a les dues bandes i els serveixi de coartada basant-se en un embolic de paraules com per fer fer,  que no es faci allò que una majoria vol fer: una consulta.