A vegades m’imagino com quedarà tot després d’haver culminat el procés català. I sobre tot com quedaran els lideratges polítics i les persones que avui tenen poder polític i mediàtic.  El primer que hem de fer és emmarcar el moment en l’opinió de la societat, i totes les enquestes ens diuen que prop d’un 80% dels ciutadans reclamen ser consultats. És a dir, potser i només potser, una majoria tan gran no es coneixia des de les ànsies de llibertat i democràcia en la mort del dictador. I dic potser perquè a les hores encara ni havia molt franquisme que com em va dir un notari gironí el dia que va morir Franco: “hoy nos sentimos como huérfamos”  I reforçant aquestes paraules són les imatges de les llargues cues de ciutadans per retre homenatge al dictador finat i els honors d’estat del seu enterrament.

Ara, els que es presenten com els més assenyats, els autoanomenats moderats ( és a dir unionistes) han iniciat una estratègia negacionistes: negar la possibilitat que se celebri el referèndum o la consulta. “El referèndum no es farà”, diuen convençuts, i es queden tan tranquils.  L’estratègia de la por no ha servit, la de la força, tampoc; ara experimenten la del fatalisme i desencís. Si són demòcrates, seguit de la seva sentència, haurien de dir-nos quina sortida proposen per complaure la voluntat d’aquest 80% del país, i no ho fan. I encara fan una cosa més perversa; diuen: “quan parles en privat tots els líders polítics diuen que no hi haurà consulta”, i no diuen cap nom.  I és aquí on em venen els dubtes, no serà que expressen més una voluntat i un desig seu, que no una anàlisis polític de la realitat? Tenen credibilitat oferint arguments tan pobres?

Passat tot aquest procés, sigui quin sigui els resultats, quedarà per la història i per les biografies personals, les accions de cadascú i sospito que alguns no els serà massa brillant. Si no es fes la consulta, aquest 80% que la volem, sempre ens quedarà el dubte de si no ha estat possible per culpa d’aquests negacionistes o quin grau de culpa hi han tingut. No podran pas presumir del “jo ja ho deia”, , sinó que serem molts que  sospitarem que una  bona part de culpa hauria estat seva perquè han actuat deslleialment en un moment crític del nostra país.

La mateixa Bíblia és immisericorde amb els “tebis d’esperit”, i els catalans sigui quin sigui el punt final, quan llegeixin la història d’aquests moments i les biografies personals, ben segur que no els posaran en un lloc d’honor.